Quan el 23 de juny de 2016 es va imposar, per poc marge i de manera inesperada, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, gran part dels opinadors van considerar que havia estat poc més que un accident, el resultat d’un mal moment d’una part de l’electorat britànic. Que s’havia pretès fer un vot de càstig a les polítiques de Cameron que no li dissipaven les pors cap al futur en general i cap a la immigració massiva que pretenia travessar el Canal de la Mànega en particular. Vot majoritàriament de gent gran, desconfiada ja des de l’època de Margaret Thatcher amb una Europa unida que creia un somni d’intel·lectuals francesos el destí final del qual era el fracàs. Es va dir, també, que en el referèndum del Brexit s’havien quedat a casa els joves i una part de l’electorat poc motivat del Partit Laborista. Tothom creia que el Brexit no s’acabaria produint, ja que resultava excessivament complicat i dolorós d’aplicar i que, tard o d’hora, una inevitable nova consulta una vegada desmuntades les posveritats utilitzades en campanya per Nick Farage, Boris Johnson i tot l’estol d’antieuropeistes radicalitzats, l’electorat britànic recuperaria el sentit comú. Que uns mesos després, també contra pronòstic, Donald Trump es fes amb la presidència dels Estats Units, ja ens hauria d’haver alertat de que la pulsió demagògica i populista no era alguna cosa momentània mi passatgera, sinó un discurs que s’anava imposant entre sectors socials mitjans-baixos, proclius a refugiar-se en el discurs identitari davant un entorn en el que les seguretats s’anaven esmicolant i les possibilitats de futur es degradaven. A dia d’avui, encara que no sabem fins on i fins quan, la pulsió insolidària i tribal s’ha convertit en guanyadora a gairebé a tot arreu.
El triomf clar i contundent que aquesta setmana ha obtingut a Gran Bretanya un personatge tan estrafolari i poc confiable com Boris Johnson confirma justament que el referèndum de 2016 no va significar un vot de càstig momentani, imprevist i desmesurat. Tres anys i mig després, la població britànica ha decidit optar per una sortida dura de la Unió Europea. No s’han fet enrere malgrat resultar evident a hores d’ara que el preu que pagaran en termes econòmics, socials i polítics serà gran. És mentida que l’electorat sempre aposti pel que li resultarà més favorable. La inflamació nacionalista, la defensa de la particularitat i un cert supremacisme cap als continentals resulta molt més fort que no pas el que els podria ser més sensat i convenient. Sortir del mercat únic els tindrà un cost molt elevat. L’economia britànica ja no és puntera com ho era fa un segle i mig. De fa moltes dècades que és un país decadent en molts sentits i en el que la principal font de negoci resulta ser l’especulació financera. Amb l’aïllament d’Europa, probablement Gran Bretanya reforçarà el caràcter de paradís fiscal que ja tenia la City de Londres y farà encara més estreta –també depenent-, la seva relació bilateral amb els Estats Units. La derrota dels laboristes britànics també ha estat històrica i els costarà aixecar el cap. De fet, el Partit Conservador ha guanyat justament en alguns dels que eren els grans feus obreristes de la política anglesa. Jeremy Corbyn sens dubte portava un programa econòmic i social molt favorable a les classes populars i mitjanes britànics, prioritzant l’ocupació i una fiscalitat que permetés refer el maltractat Estat de benestar britànic i especialment el malmès i antany emblemàtic Servei Nacional de Salut. Hi ha qui creu que no votant un projecte clarament d’esquerres i avançat, que situava al centre de tot combatre l’exclusió i la creixent desigualtat econòmica, els britànics no han fet el què els convenia, s’han disparat un tret al peu. Ni a l’hora de fer eleccions de consum ni polítiques, els humans actuem de manera racional ni fem el que més bé ens aniria. Per acontentar tothom, els laboristes no es definien de manera clara sobre el Brexit. La seva posició era un “si, però no”. Per la opinió pública l’important no era el seu programa econòmic i social, sinó la desconfiança que generava la seva ambigüitat. El Labour Party només podia perdre, com així ha estat; però amb ells, tots els britànics.
