S’acaba de produir a Catalunya un canvi de govern amb formes i fons impecables, una demostració que la societat i la política catalana, en la seva major part, manté una cultura democràtica molt sòlida. El president i el govern entrant agraeixen la feina als seus predecessors i, aquests, desitgen sort i encerts als que arriben. Els fets col·laterals de la jornada de la investidura han resultat irrellevants, els últims estertors d’un personatge i d’uns plantejaments polítics minoritaris i que amb les seves excentricitats no fan sinó devaluar-se. Catalunya, ha entrat en una nova època, en un nou cicle polític en el que imperará el govern de les coses, la gestió de la realitat, l’assumpció dels problemes reals de les persones, l’abandó de les fantasies i el retorn a la realitat. Hi ha qui diu, que amb el president Illa la política catalana es tornarà avorrida i insulsa després d’anys acostumats a la tensió dramàtica constant. Una afirmació que parteix de la frívola idea que la política és un divertimento, un joc de murrieries, treure a passejar els deliris. Es bo que la política perdi la seva dimensió d’espectacle i que es refredin una mica les passions. Si el que ens interessa és el bé comú i el progrés del país, trobo que pot ser molt interessant debatre, i així hauria de ser, els diferents punts de vista de com millorar els serveis públics, les infraestructures necessàries i les que no, el paper del turisme, la integració dels contingents migratoris, la política cultural que necessitem o bé el paper de la indústria. No hi ha èpica, però hi ha la vibració d’un país i les seves necessitats, també l’expressió de la seva diversitat.
Del nou govern encara no en coneixem les polítiques, però sí que ha expressat gestos que mereixen interpretació. De la seva conformació en destaca l’establiment de conselleries molt centrals encapçalades pels companys de viatge més propers a Salvador Illa: Alicia Romero a Economia, Sílvia Paneque a la macroconselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i d’Esther Niubó a Educació. També serà molt rellevant la funció d’Albert Dalmau a la de Presidència. La combinació d’àrees molt macro, amb algunes de molt específiques, semblarien esperar el desplegament d’aquelles una vegada els Comuns i Esquerra podessin entrar al Govern d’aquí a mig any. Destaca, i molt, l’intent de fer un govern nítidament PSC però amb bones dosis de transversalitat: independents, Cultura i Política Lingüística a gent que prové d’Esquerra i apostes per l’antic espai de Junts i de l’antiga Convergència i Unió. Potser el més rellevant és que són gestos que es fan sense que calgués, sense que fossin imprescindibles. Una manera d’expressar que els governs han d’anar més enllà dels partits que els impulsen.
Pel que fa als possibles continguts, diu molt que s’hagi destacat del primer Consell Executiu l’aposta per desplegar una intensa i extenaa llei de barris. S’entronca amb el Tripartit d’esquerres i es recupera una de les seves millors polítiques. Un senyal que la pobresa i la falta de cohesió social té una plasmació en l’urbanisme i la seva degradació. Refer els barris en descomposició -i n’hi ha molts-, no vol dir només refer voreres i plantar-hi arbrat, significa afrontar i donar respostes a cada lloc a la marginació i falta d’oportunitats. Recosir les ciutats del país, vol dir recuperar els seus barris i integrar-los, no només ni principalment els edificis i espais públics, sinó les persones que hi viuen. També té molta intenció, que la primera activitat institucional hagi estat visitar el quarter general dels Mossos. El cos ha demostrar de sobres la seva professionalitat i importància al llarg dels anys. Les “accions inapropiades d’expresidents, els possibles errors d’alguns comandaments o les accions puntuals d’alguns números, no hauria de posar en qüestió la seva funció i la seva transcendència cap al futur. La seguretat és un tema en el que cal progressar doncs tant les sensacions com les xifres indiquen que hi ha un deteriorament de la seguretat pública. I, aquest, no és un tema menor.
La tardor serà intensa políticament. Bona part dels partits catalans viuran processos de replanteig, quan no de refundació. Alguns continuaran tractant el nou govern com “usurpador” en la mesura que han identificat les institucions catalanes amb el nacionalisme. S’esperen accions de govern profundes al nou executiu, encara que en formes moderades. Si això es produeix, passarà allò que en política el que realment desgasta és estar a l’oposició com deia el dirigent italià Giulio Andreotti. On probablement es mantindrà l’alt voltatge serè en la política madrilenya. Pedro Sánchez reforçat, però, per haver facilitat la sortida al contenciós política plantejat a Catalunya. No descartaria eleccions.
