Aquest estiu es multipliquen les expressions d’indignació en relació a les complicacions que comporta sortir del país a través del aeroport del Prat. Cues quilomètriques per poder superar els controls de seguretat, hores d’espera, pèrdua de vols… Molts milers de viatgers desesperats i histèrics per patir una situació que resulta incomprensible que es pugui produir en un servei tan crucial en un país que va decidir vendre la seva ànima al turisme de masses. Els mitjans han focalitzat la seva atenció en les situacions gairebé dantesques que es generen i en la irritació extrema dels usuaris. El Govern català, més que ajudar a buscar solucions sembla només interessat en que quedi clar que “la culpa és de Madrid”, mentre que el Govern central descarrega la seva responsabilitat en l’empresa gestora dels aeroports, que és AENA. En el rerefons de tot plegat, hi ha un tema no menor com és el de la seguretat aèria. L’establiment de protocols de control més estrictes als viatgers, no ha anat acompanyat de dotacions de personal adequades per complir aquestes exigències, com tampoc perquè les condicions laborals de qui fan una feina tensa i important tinguin la dignitat que haurien de tenir. Després de temps “fent com si controlessin”, ara han decidit fer-ho. Vaga de zel, en diuen.
Els maltractats usuaris, els governs i també els mitjans senyalen amb el dit a aquests treballadors privats dels controls de seguretat, els quals se’ls fa responsables de la pèrdua de vols així com de l’estrès generalitzat que es crea, ja fa setmanes, a l’aeroport. És el més fàcil, acostumats com estem que en el món del transport la capacitat de bloqueig d’un servei bàsic hagi permès als seus treballadors en convertir-se en una mena d’aristocràcia obrera força ben pagada. L’exemple més escandalós d’això en serien les vagues de pilots o de controladors aeris, els quals disposen de salaris que multipliquen per cinc els que tenim la majoria de mortals, i fan honor a la definició d’un analista de moda com “la burgesia assalariada”. Res a veure amb els precaritzats 360 treballadors ara mobilitzats de El Prat, empleats d’una empresa anomenada Eulen Seguridad, la qual no és que sigui subcontractada per AENA, sinó que és l’empresa subcontractada per la subcontractada. Tants marges empresarials a generar comporta que aquesta gent treballi en condicions horàries i de pressió difícils, i amb salaris per sota dels 1.000 euros. Abans de dirigir les ires contra aquests gent, no estaria de més que s’informés del problema de fons i que si hem de dirigir les ires cap algú, ho féssim cap a aquells a qui pertocaria.
Ens hem acostumat al sistema low-cost de viatjar, perquè ens permet per pocs diners agafar vols cap a altres països sempre que ens ve de gust. Però el sistema de preus baixos tant en l’àmbit aeri com en qualsevol altre, té un lògica incontestable que se’n diu reducció de costos en tota la cadena de producció o de prestació del servei. El low-cost no fa miracles. Senzillament se sosté com una ficció, prestant un servei molt pitjor i pressionant de manera brutal els salaris i les condicions laborals en l’extrem més feble de la cadena. Sigui aquest punt a les línies de producció de roba a Bangladesh o bé als treballadors de terra dels aeroports, tant li fa. Perquè nosaltres ens podem comportar i donar-nos aires de “classe mitjana” que no som, algú s’ha fer càrrec dels costos reals d’aquesta fantasia. I de vegades, alguns se’n atipen. “Els sistemes low-cost generen societats low-cost”, va escriure de manera clarivident algú ja fa temps. Si aspirem a alguna cosa més que simulacres de societat que descansen sobre precarietats molt reals, hauríem de deixar de donar per bones algunes lògiques que no es poden sostenir.
