Ahir al programa Sense Ficció, de TV3, van tractar, al reportatge
"Pastilla busca malaltia", el tema de la comercialització de medicaments a persones que no els necessiten i dels interessos del sector de la indústria farmacèutica, que a més aconsegueix ampliar els límits de malalties o fins i tot crear-ne de noves, arribant a situacions surrealistes com el d'aconseguir que s'observi a les persones tímides com a receptors de medicaments.
Hi va haver una dada que va fer realment feredat, als EUA, el 20% de persones consumeixen psicofàrmacs, quan el normal és que només el 4% l'haurien de prendre.
Els medicaments mal administrats tenen conseqüències que poden ser dramàtics, com el de la degeneració de la salut fins a la mort, inclòs el suïcidi.
Els controls públics i governamentals són claus per protegir la salut, quan el sector del medicament recau en el sector privat amb ànim de lucre. Les empreses farmacèutiques, com a tal, tenen un objectiu de benefici econòmic i posaran en pràctica tot el què les lleis i la regulació permeti, com en tots els sectors.
Com en qualsevol sector econòmic, les relacions endogàmiques politico-econòmiques tenen conseqüències sovint en format de conflicte d'interessos, que en el cas dels sectors que afecten la salut de la gent arriba a resultats dramàtics.
Als EUA, on els
lobbies tenen un paper central en la política, fruit de la normalització del finançament privat dels partits polítics i dels polítics en sí, fruit d'un sistema d'elecció molt personalitzat en els candidats (a la presidència, a congressista a senador, a governador, a alcalde, etc). Aquest escenari comporta que l'acció de l'executiu i dels legislatiu (i també del judicial, doncs els fiscals i els jutges, així com els
sheriffs són elegits electoralment) estigui condicionada la seva acció segons de qui depengui econòmicament per suportar les campanyes d'elecció i reelecció de presidents o congressistes.
A Washington, tothom sap que hi ha els congressistes de les asseguradors sanitàries, que siguin del partit que siguin votaran sempre de qualsevol reforma sanitària real que augmenti el poder públic i debiliti el privat de les asseguradores. És un exemple. En el cas de les farmacèutiques també existeix, i essent un dels sectors més poderosos amb un
lobby ben poderós (centenars de milions de dòlars es gasten per pressionar la política americana), candidats a la presidència sovint estan condicionats pels dòlars de les farmacèutiques.
Si a més els lobbies poden comprar mitjans de comunicació a través d'accionariat o publicitat, ja tenim l'alineació d'astres a favor dels interessos privats concrets enfront de l'interès del bé comú.
A Europa, cada cop anem convertint la nostra democràcia liberal de tall socialdemòcrata a una democràcia liberal a l'estil americà, neoliberal, afavorint l'augment i supremacia del sector privat enfront del públic (només cal veure quan la UE forçava i força a privatitzacions de sectors estratègics com l'energètic o el financer). Però per més inri, la UE és un cos institucional sense control democràtic real (ni pel Parlament europeu ni pels governs estatals), amb uns
lobbies cada cop més influents establerts a Brusel.les, prop dels alts funcionaris que porten el timó europeu.
Anem en compte, perquè la suma del capitalisme i de les democràcies corporatives dels
lobbies pot ser (i ja és) letal.
Llegiu aquest article sobre el paper del
lobbing que fa el sector farmacèutic en la política americana en temps de George W. Bush:
Industria farmacéutica: el mayor 'lobby' de Estados UnidosTambé podeu llegir l'efecte de la reforma sanitària
light d'Obama:
Farmacéuticas y aseguradoras ni ganan ni pierden con la reforma de Obama o bé aquest:
Obama se enfrenta a las farmaceúticas, aseguradoras y hasta su propio partido por la reforma del sistema de salud
