Ens entusiasmen els linxaments públics. Fer caure a algú del pedestal i fer-ne escarni ens fa sentir que estem al costat bo de la moralitat i que nosaltres no som capaços de caure tan baix. Íñigo Errejón és ara una joguina trencada. Segurament ja fa temps que en realitat ho era. Certament sembla mentida que algú amb una manera de comportar-se tant lluny del que deia defensar no hagués engegat les alarmes. La vida privada té una part de pública quan es tenen responsabilitats polítiques. Cert que no sembla que cometés cap delicte penal, però l’afició a establir relacions tòxiques i de domini justament amb un evident consum de farlopa, no sembla la millor manera de ser conseqüent amb representar idees progressistes on el combat contra la violència masclista i la consecució de la dignitat plena per a les dones s’ha convertit en un element crucial. Dirigent que fa temps, pel que sembla, estava fora de control i autocontrol, tot cometent la enorme irresponsabilitat de debilitar i posar en perill un projecte polític aixecat per molta gent. El reaccionarisme està de festa. Algunes lluites, hauran reculat una colla d’anys.
Però l’esbombament del tema Errejón no té a veure amb la denúncia de possibles comportaments assetjadors per part del diputat. És una operació política preparada i executada per acabar suplint a un partit per un altre en l’espai polític de l’esquerra postmoderna. S’ha triat el moment i la forma per acabar amb Sumar, posar-li el darrer clau al taüt i fer emergir Podemos i Pablo Iglesias per recuperar la posició que fa temps havien tingut en aquest món. Aquesta és una guerra d’egos que se salda utilitzant les debilitats d’algú i convertint-lo en un àngel caigut per tal de remoure el tauler polític. No només és un procés de relleu a l’esquerra més extrema, contribueix a dinamitar també la precària majoria de progrés que s’aguanta mal que bé al Congrés de diputats. No s’ha de ser molt llest per veure una jugada per la que es malda des de fa temps. La pretensió d’un malalt de narcisisme com Iglesias és, com fa anys pretenia el dirigent comunista Anguita amb la famosa “pinça”, fer caure la majoria d’esquerres, deixar pas a la dreta més rància i així poder emergir com el nou líder d’una nova esquerra. Si Errejón és una persona evidentment tòxica en les relacions personals, aquest ho és en la política. Que les coses vagin a pitjor i així poder pescar en la confusió.
Curiós el com s’ha mogut aquesta operació. Comença com una campanya de màrqueting per tal de vendre un llibre sobre el tema que ja estava editat i arriba puntual a les llibreries. El contingut, denúncies anònimes, alguna de les quals es fa pública per afegir morbositat tenint en compte que la protagonista és coneguda. De tot fa anys, i no es va denunciar, però es van acumular les informacions per convertir-ho en un artefacte. La periodista que ho protagonitza, Cristina Fallaràs, sembla evident que no va seguir les classes d’ètica periodística de la seva Facultat i té vincles polítics evidents i coneguts -oh, sorpresa- amb Podemos. Negoci i operació política en marxa, alhora. Interessa poc el possible assetjament o violència masclista que es pogués haver practicat, acusacions de les que, possiblement, no en quedarà res en l’àmbit penal. Que la realitat no t’espatlli un bon titular ni un espectacle que es podrà passejar per totes les televisions en la programació de tarda. El paper de la trista figura atribuït a una actriu i presentadora, Elisa Mouliaá, que es veu ara obligada a explicar i denunciar uns fets que ella mateixa diu que sí, però que en realitat no. No era algú vulnerable que no s’atrevia a denunciar-ho en el seu moment, només que va sortir una nit amb la persona no adequada. Tot això, fa molt mal a la credibilitat dels molts casos reals d’assetjament i de violència masclista que es produeixen cada dia i que, aquests sí, poden ser difícils de denunciar per situacions de vulnerabilitat. El tema Errejón, posa en evidència un personatge, addicte i malalt, que resulta reprovable en el seu comportament amb les dones i amb la política, que ha estat i serà convenientment utilitzat “políticament”. Que ningú s’enganyi, no és cap pas endavant en el desterrament del masclisme.
