S’ha acabat el judici al procés independentista català. Quatre mesos en què en més o en menys intensitat tots ens hem submergit en la sala del Tribunal Suprem per escoltar què s’hi deia i com es deia. Es fa difícil ser objectiu en aquesta causa per diversos motius: el primer, perquè la majoria de nosaltres el vam viure en primera persona i sabem que molts dels delictes que s’han llençat des de la fiscalia o l’advocacia de l’Estat contra els nostres representants polítics o no són del tot certs o directament menteixen sobre el que va passar. De l’altra, perquè amb els homes i dones que fa més d’un any que són en presó preventiva hi ha un lligam molt proper. En el meu cas, per exemple, em va tocar seguir-los de ben a prop quan era corresponsal a Osona de El Punt Avui. Pràcticament tots van passar per la comarca, i d’entre tots ells em quedo amb l’emprempta de Josep Rull i Dolors Bassa. Bassa va venir poc, però la recordo seria, ferma en les seves idees i en el seu discurs i una gran coneixedora de la temàtica que tractava, el Benestar Social. Rull em va semblar un personatge immens des del primer dia que hi vaig topar, més enllà de les diferències ideològiques que hi pugui haver entre nosaltres. De verb molt fàcil -ho ha demostrat en un moment tant delicat com és el judici-, sempre que va trepitjar territori osonenc va demostrar un coneixement extraordinari de detalls que podrien passar desapercebuts per un polític forani. O si més no que no tenia cap necessitat de saber.
La saviesa i preparació d’aquests dos perfils -als que hi podria afegir Junqueras (va venir en la única roda de premsa en què vaig fer tard en dos anys de corresponsalia, però va valdre la pena córrer per posar-li el micro) o fins i tot els Jordis, habituals a Vic durant la detenció del regidor de la CUP, Joan Coma-, crec que també és una bona explicació pel fet que ara es trobin asseguts davant un jutge i privats de llibertat. La combinació d’un poble viu i conscienciat, amb uns polítics preparats i vàlids per executar per una vegada el que la gent demanava al carrer i a les urnes era una combinació massa perillosa per un Estat que es troba còmode amb les masses adormides i en silenci. La sentència pot ser un càstig als que pensen diferent en un Estat anclat en el passat a través de les seves institucions, i també una fuetada als polítics que s’aixequen de la cadira, recullen les inquietuds de la població per molt incòmodes que siguin i les intenten portar a la pràctica.
