«Res no és mai el que sembla, ni per coincidència del destí les semblances que s’estableixen amb la realitat s’igualen a ella ni tan sols en els detalls .»
A principis d’aquest any, l’editorial Pagès va treure una nova col·lecció de novel·la negra, «Lo Marraco Negre», el segon número de la col·lecció és, el vint-i-sisè premi Ferran Canyameres de novel·la, «El Clan de sa Ràpita».
L’acció, que se situa la localitat mallorquina de Sa Ràpita, té el seu punt de partida amb la mort del rector de la Universitat de les Illes Balears, un home que havia participat en el maig francès del 68 i que d’inici tot a punta que aquest període històric pot tenir a veure amb la seva mort.
Montserrat Espallargas se servirà de cinc veus narratives en primera persona; cada una d’elles correspon a un dels protagonistes: els tres vicerectors de la Universitat— Antoni Maria Ballester, Guillem Mas i Bernat Sánchez— així com les de la dona i l’amant del rector, Aina Pons i Lina Dureta. Tots cinc aniran, capítol a capítol, narrant- els fets de la nit en què va morir en Colau Grimalt i la relació personal que cada un d’ell tenia amb el finat. De manera que el lector es podrà fer un retrat de com era el rector i poder s’endurà més d’una sorpresa.
Un dels grans encerts és la gran diferència que hi ha entre els diferents narradors, cada un d’ells té una forma força particular d’expressar-se i fa servir una sèrie de falques que fan que els reconeguem de seguida: des de el “no sé, no sé no sé...” de na Lina a les frases intercalades amb anglès d’en Guillem passant pel “dos, tres, quatre? Probablement quatre”de n’Antoni. Diferencies que ens ajuden a anar perfilant la personalitat de cada un d’ells.
«El Clan de sa Ràpita» és una novel·la de lectura pausada; on al contrari de la majoria de novel·les del gènere, quasi que no hi ha acció, on els protagonistes aniran parlant de tu a tu amb el lector perquè aquest es vagi posant en situació, que li plantejarà els fets tal com ells els han viscut, cadascú a la seva manera i no sempre coincidiran, sinó que les divergències entre ells seran palpables, arribant-se a contradir en alguns moments. I a mesura que avancin en les seves narracions i anem sabem més dades, serà quan podrem anar teixint l'entramat de la història i veurem que encara que explicada des de diferents punts de vista el que anem descobrint és una sola realitat.
Escrita amb mallorquí, fet que els que estimen les varietats lingüístiques, que ens ofereix la nostra llengua, agraïm; fent servir un vocabulari més culte (no pas pedant, ni altisonant, ni acadèmic...), tal com pertoca en el context intel·lectual en què es desenvolupa.
En arribar al final ens adonarem que l'eix central de la novel·la és un qüestionament un pèl paradoxal: cometre un crim pot ser un encert per part de l'assassí? I si veritablement és així, l'hem de reprovar o per contra l'hi hem de reconèixer el mèrit?
El debat està servit.
«Hi ha nits d’estiu en les quals hauria de sortir el sol. Hi ha nits d’estiu i d’hivern i de primavera i de tardor i vespres i horesbaixes i matinades en què només hauria de permetre’s que dal del cel se pintàs un sol [...] perquè [...] a punta de dia les coses són diferents, pareix que tot tinga cura.»
