«Ser noble vol dir tenir menys drets que els altres i molts més deures»
Vaig conèixer l’autora ja fa uns anys amb «Estupor i tremolors» on vaig quedar captiva per la seva manera d’escriure, aquest humor tan àcid i aquesta fina ironia que Nothomb treu a passejar tot sovint. Tot i que em vaig prometre que llegiria més coses de l’autora, no ha estat fins ara, quan la meva admirada i estimada Anna MariaVillalonga va dir que l’estava llegint, que he tornat a retrobar-me amb la prosa de Amélie Nothomb.
«El Crim del comte Neville» és una divertida i delirant crítica a la més rància noblesa belga, on les aparences ho són tot; on la premissa: abans morta que senzilla, cobra el més extens sentit de la paraula i cal prendre-ho al peu de la lletra. Cal aparentar el que per naixement i títol s'és encara que això signifiqui morir-se, literalment, de gana o fred.
Nothomb ens presenta en aquesta novel·la la història de Neville, un comte arruïnat, a punt de vendre el seu fastuós castell, Pluvier, que cau a trossos, però que es prepara per celebrar la seva garden party anual, una tradició irrenunciable tot i que el seu món s'esfondra, i on han convidat a la crem de la crem de la societat belga.
Amb aquests ingredients, l’autora, crea una perversa i deliciosa tragicomèdia sobre les aparences, els inferns familiars, el pes dels secrets, el dolor de la infància, les incerteses de l'adolescència i els capricis del destí.
No podem obviar que «El Crim del comte Neville» està clarament inspirat en l’obra del gran Oscar Wilde «El crim de Lord Arthur Saville». Neville anirà a buscar a la seva filla petita, Sérieuse, a casa d’una pitonissa qui l’anunciarà que durant la festa matarà a un dels seus convidats.
La intriga està molt ben servida per Nothomb, que se serveix d’uns diàlegs divertits, intel·ligents i espurnejants. Trobem unes converses entre Nevillei Sérieuse, la seva estranya i deprimida filla petita, que voregen l’absurd i el disbarat, i que faran que el lector en gaudeix d’allò més, preguntant-se si al final Neville accedirà a la rocambolesca petició de la seva filla.
El final és delirant, brutal, magnífic. Encara que segurament esperat per més d’un lector. Des del principi veus quina és la realitat del vaticini de la pitonissa, i no pas perquè l’autora ho avanci, sinó per pura intuïció, perquè cau pel seu propi pes; i et passes la novel·la dient-li babau a en Neville — veient com perd la son, tontament, pensant en aquest pronòstic i aquí matarà—, per no veure-ho venir.
Després d’aquesta delirant i magnifica obra, em declara fan incondicional de l’Amélie Nothomb. Gràcies estimada Anna Mariaper fer-me llegir aquesta petita gran maravella.
«El que més l’aterria seguia sent que Pluvier caigués en mans d’una cadena de menjar ràpid que arrases les velles parets i el bosc per construir-hi un restaurant, un parquing i un àrea de jocs a la major glòria de Disney» (pàg. 25)
