De la mà de la nova extrema dreta i de la deriva reaccionària de les dretes tradicionals, hem descobert que les democràcies no només poden morir per aixecaments militars, sinó també pel paper de líders electes. El retrocés democràtic pot començar a les urnes. Van prenent el poder plantejaments populistes darrere dels quals jeuen noves formes d’autoritarisme. Els nous autòcrates (Trump, Putin, Erdogan, Meloni, Orbán, Milei…) i els que tenen pretensions de ser-ho van llimant el contingut del sistema des de dins, degradant les seves estructures de manera gradual, subtil, inclús legal, fins a destruir-la. Els nous dictadors, assaltant el poder judicial, emmordassant el legislatiu i atemorint l’oposició acaben dissolent el fons i les formes del sistema fins que aquest acaba semblant una caricatura de si mateix. Les democràcies, com han escrit Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, es basen, apart de les regles escrites, en normes implícites, les més importants, la tolerància mútua i la contenció institucional. Acceptar els contrincants com a legítims és bàsic per evitar una polarització excessiva. Aquest principi no només s’ha vulnerat als règims populistes sinó a la política de gran part de països. Espanya en seria un exemple.
El Partit Popular i Vox per suposat no reconeixen la legitimitat del govern de coalició que lidera Pedro Sánchez. Sense tolerància, un valor il·lustrat bàsic i sense moderació en l’ús de les prerrogatives institucionals per actuar contra els adversaris polítics, entrem en una política “sense barreres de seguretat” en què cau en el pendent d’un extremisme creixent. A Catalunya, durant anys, l’independentisme també ha jugat a això. En aquests contextos, desapareixen les zones grises entre els grans partits que els connectaven. Succeeix als Estats Units com també a Espanya, Argentina o Itàlia. Potser la capacitat d’armar grans coalicions fa d’Alemanya l’excepció. El problema és que, en aquesta polaritat, especialment la dreta extrema hi surt guanyant i, l’electorat, encara que ens repugni aquesta dinàmica al principi, ens hi acabem acostumat. Deixa de semblar-nos escandalós, que forma part de l’espectacle o de la gran confrontació identitària. Insults, menyspreus i negació de la divisió de poders de l’Estat.
El populisme que prolifera tant a Occident com a Orient, comparteix una forta tendència a fer servir retòriques acalorades i el recurs a les teories conspiratives. La seva dialèctica entre inclosos i exclosos té molt de parany. De fet, la majoria dels líders populistes de dretes, també molts d’esquerres, formen part de les elits econòmiques i socials nacionals. Va ser el cas de Trump, però també de Berlusconni, Le Pen, els Kirchner a Argentina, Haider a Àustria, Modi a l’Índia, o ha acabat per ser-ho el molt autoritari Lukaixenko a Bielorússia. Aquests líders i els seus moviments sempre es presenten i funcionen com un “correctiu democràtic”, tot i que representen una erosió si ens atenim al concepte de democràcia plena. Tendeixen a una democràcia electoral, mínima, on es perd pel camí un sentit ampli de la seva cultura i la possibilitat de deliberació i acord. Plantejament maniqueu que sempre aporta solucions simples per a temes complexos. Com estableix Cass Mude, “el populisme sol formular les preguntes oportunes, però ofereix les respostes errònies”. Tendència a generar blocs contraposats els quals se solidifiquen augmentant la violència verbal i la polaritat. Més que els valors del grup, resulta fonamental l’existència d’un enemic que s’odia. No és possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la.
La digitalització abona i molt la dialèctica polaritzadora. El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador del món digital, i aposta més aviat per veure la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais on contraposar opinions, de manera que això implica transigir, cedir, compartir i pactar. A les trobades reals, encara que hi hagi grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg o, com a mínim, mantenir les formes. A Twitter (ara X) practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània. Allò que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de pensament. Les xarxes socials no reforcen la democràcia. Aquesta, seria la gestió de les diferències, els interessos i les opinions antagòniques, no pas un espai per establir un discurs hegemònic que pretén ser unànime. A la democràcia hi ha d’haver dissidència; al món digital només enemics a combatre i condemnar.
