El dia que l’Enric Serra va morir a la classe de francès
Fa un anys vaig guanyar un premi literari, el Jaume Maspons i Safont 2010 amb el llibre "El temps, que tot ho emmerda”, que finalment va donar existència en aquest blog. Encara que el premi era d'humor, algunes de les històries arrancaven de les putades, per dir-ho suau, que els Salesians de Ripoll ens oferien a nosaltres, nens, dia si i dia també. Poso a continuació el text de la primera de les històries que vaig titular "El dia que l'Enric Serra va morir a la classe de francès". El temps ha passat i ho ha emmerdat tot, però hi ha coses que s'han de dir i recordar. El llibre conté una extensa part on hi recreo amb dubtosa clau d’humor la por, la incertesa, l’acolloniment que ens generava anar cada dia a l’escola salesiana de Ripoll regentada per sotanes negres fascistoides, amb honorables excepcions, cal dir-ho. Com la gent del reportatge Els internats de la por que va emetre ahir TV3 (2015.07.28), manifesto un profund odi a la religió i a tot allò que l'envolta, que m’arranca d’aquells dies incerts perduts a la meva memòria d’infant i que de tant en tant apareixen com ortigues a l'ànima. Si us interessa el llibre, el podeu adquirí amb digital en aquest enllaç http://www.neurosi.com/eltemps/ EL DIA QUE L’ENRIC SERRA VA MORIR A LA CLASSE DE FRANCÈS El dia que l’Enric Serra podia haver mort lluïa un sol claríssim que pentinava els primers vents de març. El matí havia estat irrellevant. Possiblement havíem fet aquella gimnàstica proletària, de grans masses humanes en moviment que tant agradava als Padres Salesianos i al nostre particular professor de gimnàstica del Movimiento. La tarda, en canvi, havia començat feixuga i calorosa. Els quaranta alumnes de la meva classe havíem entrat en escrupolós ordre alfabètic en fila de dos, braços creuats i mirada perduda, com si no penséssim res. Religiosament, havíem segut als nostres pupitres de cadira lluent i taula de fusta arnada escrita amb mil noms d’alumnes d’altres temps. La classe feia olor de plàtan i goma d’esborrar, com fan totes les classes dels nens. Per les finestres obertes entrava la remor del riu proper i olors vegetals indefinides. El professor de francès havia començat la classe amb fervor, com sempre, recitant versos de Mallarmé i Rimbaud amb tanta eufòria que evitava que ens adormíssim. No sé ben bé com, la classe es va torçar, com solia passar sempre, cap a la variant de l’escridassada general. Estàvem quiets a les nostres cadires aguantant els crits. Possiblement algú havia llançat polvos pica-pica o una bomba fètida, o potser algú havia alliberat alguna granota de les que pul·lulaven pel canal proper o alguna altra bajanada semblant. Teníem por, molta por, perquè les escridassades acabaven en càstigs generals, còpies de milers de línies o algun mastegot que no sempre rebia qui li hauria correspost. Les rengles de taules d’una persona formaven passadissos llargs on ens havien ordenat també alfabèticament primer i llavors en pur caos. Jo estava cap al final de la fila i darrere meu només quedaven dos alumnes. Immediatament darrere meu seia l’Enric Serra i en aquella tarda desconeixia que estaria a punt de morir. El professor baixava lentament, amb els ulls desorbitats, cridant-nos i malmirant-nos, fent-nos sentir culpables de ja no recordo què i anava baixant per la meva fila. Es quedava a la dreta a uns dos metres de mi. L’Enric Serra era un nen a qui li agradava menjar xiclets de pastilla, quadrats, d’aquells que anaven en capses planes de deu unitats. Aquella tarda ja s’havia menjat el darrer abans que comencés l’esbroncada. El sentia mastegar escandalosament darrere meu. Solia seure amb les cames sota el cul, tal com estava prohibit de seure, en aquella posició que costa d’aixecar-se. Com que s’avorria dels crits, es va dur la caixa a la boca, tot jugant, per poder-se abstreure d’aquella xafogosa realitat. Tot manipulant la maleïda caixa, per una d’aquelles casualitats de la física, el seu alè va recórrer el buit de la caixa de xiclets, es va arremolinar en algun lloc de l’interior i va sortir per les escletxes al fons de la caixa, prop del meu clatell. L’aire en sortir va emetre un xiulet alt i penetrant que va interrompre els crits del professor de francès i ens va gelar la sang a tots. Davant meu, dret, l’enfurismat professor contemplava el pobre Enric Serra, que encara tenia la caixa de xiclets buida als llavis. Com vaig poder, em vaig mig girar i vaig veure com l’Enric Serra es mirava el professor als ulls, acollonit, incapaç de moure’s, pel terror de la seva segura mort imminent i per la mala postura amb què seia. Crec que si hagués segut com Déu manava, hauria fugit, però no podia. La mirada del professor de francès passava com una bala pel meu costat, fins i tot la podia escoltar brunzint l’aire com fan el poder electromagnètic, les bales o el temps. Jo també tenia por, pensava que potser la mort fulminant i atroç que patiria l’Enric Serra també m’arrossegaria a mi i ja imaginava la meva mare plorant i el meu pare resignat sense la meva presència. El professor s’anava acostant a l’indefens Enric Serra, que ja havia arrugat la caixa buida de xiclets amb una crispació de terror, i va alçar les mans en un gest no sé si d’amenaça imminent o de desesperació per la mort horrorosa a què el sotmetria. L’instant va ser llarg, llarguíssim, etern, i el professor de francès es va acabar d’acostar a l’Enric Serra, el va agafar del braç i se’l va endur de la classe a batzegades com s’enduia les gallines la meva iaia abans de degollar-les. Ens vàrem quedar tots quiets i en silenci, només se sentia el riu murmurar paraules de tarda, lluny, i la nostra respiració agitada i lleu. Ningú no es va moure en el que ens va semblar una eternitat fins que, finalment, va tornar el professor de francès sol, sense l’Enric Serra. La tarda va passar en silenci i amb una intranquil·litat enorme que només es va esvair a l’hora de tornar a casa, ja fosc, quan vàrem veure alleujats que l’Enric Serra era viu i que també tornava cap a casa seva enter, pel seu propi peu. Aquella nit vaig dormir amb un somrís. Mai més no he pogut tornar a menjar xiclets de pastilla, d’aquells que van en caixes planes i llargarudes de deu unitats.
