Sóc dels que segueixo la dinàmica política catalana amb una barreja de preocupació i de mal humor creixent. Em resulta tan insòlit que certes desavinences ens hagin portat fins aquí, com horrorós de constatar la absoluta falta de voluntat d’arribar a una entesa. Sembla que ningú ja recordi els orígens i el fons dels malestars, mentre es carrega de raons per continuar la batalla fins al final. L’independentisme català i el govern de l’Estat no defineixen de manera precisa la desavinença, no pacten els desacords reals, per tal de continuar confrontant-se a base d’eslògans i frases fetes, la profunditat de les quals augmenta el distanciament i impedeix qualsevol possibilitat d’arribar a un punt d’encontre. És com si tothom maldés per marcar amb l’altra el màxim distanciament possible, amb la finalitat d’ampliar i cohesionar cadascú els seus. Els mateixos termes de “diàleg” o de “negociació” més que mans esteses es converteixen en armes llancívoles per voler-se imbuir d’una innocència que ja fa molt de temps s’ha perdut pel camí. Hi ha tal desproporció entre el llenguatge i la realitat, que queda clar que ningú vol acordar res, sinó vèncer. “Dictadura”, “franquisme”, “repressió brutal”, “cop d’estat”, “presos polítics”, “sedició”, “plebiscit”…, tenen poc a veure amb la veracitat de les coses que passen i han passat. Termes de traç gruixut que volen funcionar com a eslògans i instruments d’agitació i de propaganda, els quals van carregats d’unes connotacions dramàtiques que no es donen en aquesta discussió, i tenen unes reminiscències carregades algunes de contingut tràgic. Perquè la famosa batalla per imposar el “relat” no es lliura fent descripcions acurades del problema de fons ni dels fets succeïts, sinó en la imposició de conceptes més pel seu valor emocional i d’inducció a l’acció, que no pas per la possibilitat de raonar, reflexionar i practicar això ara tant difícil a Catalunya, com és l’esforç de l’empatia.
Qui se’n recorda ara que tot això ve d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut? Lògicament, les causes de descontents i malestars són força més complexes i profundes i escapen a la possibilitat de tractar-ho en un petit article de diari; però, tenen proporcionalitat els enfrontaments i odis actuals amb els desacords sobre el tracte fiscal a Catalunya o amb modificació de redactats de caràcter purament simbòlic? No és molt superior el mal que provoca fer “terra cremada” a nivell polític, econòmic i social que no pas intentar millorar un finançament insuficient que, es considerava, llastava el nostre desenvolupament? Intentar resoldre problemes que requereixen de subtilitat -“finezza”, en diuen els italians-, tot apostant per canonades encara que siguin dialèctiques permet fer tribu i reforçar-la, però no pas construir societats cohesionades en les que les discrepàncies s’acorden i es negocien. Aquest semblaria ser el terreny de la política, el qual amb El Procés clarament ha deixat d’actuar. Aquesta disputa és especialment cruenta i enconada, perquè no té a veure justament amb qüestions polítiques específiques i, sobretot, perquè és una batalla que està especialment en el terreny de politòlegs i comunicadors, els quals ja fa un temps -i no només aquí- envolten i determinen què diuen i què fan els líders polítics. Ja no es tracta de fer diagnòstics de la realitat i fer propostes polítiques, sinó de donar sentit a les paraules, apropiar-se del llenguatge per tal d’esdevenir culturalment “hegemònics” i imposar el propi relat. La política com a teatre i representació en la que la construcció d’un “nosaltres” comporta definir clarament un enemic que conformen “ells”. Es tracta de crear un imaginari aglutinador, i no pas de resoldre desavinences. El camí passa per crear un bon i profund conflicte que ajudi a conformar una tribú sòlida, és a dir, aïllada i sense ponts. Es la feina a la que es dediquen aquesta plètora d’assessors que ara pomposament se’n diuen “spin doctors”. La política només com a narració, com a estratègia comunicativa. La seva aspiració és més aviat muntar un “bon plet”, més que no pas facilitar un “mal acord”. La forma s’ha imposat al fons, mentre el sentit comú i el principi de realitat s’exiliaven lluny d’aquí. El problema no està en la política, sinó probablement en la falta de polítics que exerceixin com a tals.
