A Europa torna a haver-hi un flux migratori important que arriba de forma entre dramàtica i tràgica a les seves costes a través de organitzacions mafioses i amb barcasses la meitat de les quals es perden o s’enfonsen abans d’arribar. A hores d’ara la pressió i alhora la polèmica política es produeix sobretot a Itàlia als important contingents d’arribada s’hi afegeix el tenir un govern d’extrema dreta que, ja fa anys, manipula de manera demagògica aquest fenomen de cara a treure’n rèdit electoral. Giorgia Meloni, la nova primera ministre d’Itàlia, ha moderat el seu extremisme durant els primers mesos de govern, però ara no ha deixat passar la ocasió de qualificar la migració com una conspiració destinada a fer una “gran substitució” de la població occidentl originaria.
Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. A partir d’ella, la dreta populista més extrema als Estats Units, a França, a Itàlia o a Espanya ha construït el concepte mobilitzador de “el gran reemplaçament”. La immigració entesa com un moviment organitzat de desplaçament i marginació de l’home blanc hegemònic amb la col·laboració d’una cultura esquerrana tractada de propensa i dòcil a l’islamisme. A Alemanya, un grup d’extrema dreta, Pegida, és l’acrònim de Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. Així, en realitat, el discurs antiimmigració i de defensa de l’hegemonia blanca i de la cultura occidental incorpora la islamofòbia com un element característic. Pulsió, per cert, que desplaçaria l’ancestral antisemitisme del feixisme europeu dels anys trenta. La xenofòbia s’utilitza per encoratjar el nacionalisme ètnic, l’hostilitat envers els grups que representen el “no nosaltres”. Moltes vegades, els mitjans de comunicació col·laboren força a crear una imatge sobredimensionada del fenomen migratori. Les enquestes indiquen com a països com França o Espanya, la percepció sobre els contingents migrants més que duplica els números reals. A més, la major part de notícies que es publiquen o emeten ho fa amb to negatiu, cosa que contribueix a reforçar la tendència a criminalitzar els nouvinguts. A la dreta, només cal reforçar aquesta dinàmica. El populisme representa una reacció de replegament i exclusió, construir la fraternitat a través del rebuig dels que no són semblants. El “gran reemplaçament” no té justificació demogràfica ni estadística, però la seva força resideix justament en la simplicitat que el converteix en ideal per a les teories de la conspiració.
Per al populisme dretà, és relativament fàcil identificar unes elits que s’han desterritorialitzat i emancipat del conjunt de la societat com un grup especialment interessat a fomentar l’arribada de població immigrant que fa evolucionar a la baixa el mercat de treball. Això a costa de desnaturalitzar la pròpia cultura del país d’acollida, subvertir els valors i atorgant-los drets i beneficis socials idèntics que a la població autòctona. Per a la dreta i les seves bases socials, les nacions han entrat en decadència i la recuperació del poder i la cohesió social passa per fer-se forts en els valors propis, injuriant el model multicultural i cosmopolita d’unes elits ja “desnacionalitzades”. Els eslògans de capçalera ho diuen tot: “França per als francesos” segons l’Agrupació Nacional; “Tornar a prendre el control” al Brexit; “La nostra cultura, la nostra llar, la nostra Alemanya” per a Alternativa per a Alemanya; “Polònia pura, Polònia blanca” per al Partit de la Llei i la Justícia; o “Que Suècia segueixi sent sueca” segons els Demòcrates Suecs.
També és cert que hi ha un “bonisme” classista i oportunista per part de sectors que viuen absolutament al marge de la immigració, tret que els tinguin com a empleats precaris. És difícil negar la importància dels contingents migratoris per reequilibrar la dinàmica natural de la població europea i de l’aportació molt significativa dels nous ciutadans. Però també és cert que l’acomodament de grans contingents en poc espai de temps és molt dificultós. Sovint no s’adapta a les necessitats de treball i es tensionen els serveis públics. Discutir-ho per afrontar les dificultats sobrevingudes resulta imprescindible, i fins i tot terapèutic, però hi ha una correcció política de tipus progressista que nega aquesta possibilitat, la qual cosa permet que això es traslladi a les guerres culturals de la nostra societat polaritzada. Hauria de ser possible fer “polítiques d’immigració”, cosa que no ha de comportar perseguir-la ni criminalitzar-la, sinó senzillament normalitzar-la i treure aquests fluxos del control de les màfies i dels perills que assumeixen per traslladar-se a Europa. El sistema de contractes de treball en origen té força sentit, alhora que establir contingents que puguin ser incorporats en benefici de tots. També, Europa i el món desenvolupat haurien de practicar polítiques de més igualtat en els intercanvis i ajudes al desenvolupament en aquells territoris que, almenys històricament, van desestabilitzar a través del colonialisme. Això, sens dubte, sí que contribuiria a reduir aquestes tràgiques dinàmiques de fugida de la pobresa.
