08/07/2016

El factor Fernández

Les indecents converses entre el ministre de l’interior Jorge Fernández Díaz i el responsable de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso, van imprimir sens dubte un efecte notori sobre la campanya electoral de les darreres eleccions generals, i encara que difícil de quantificar, amb efectes notoris sobre els resultats. La càrrega real i simbòlica de converses tan grolleres, inadequades i inacceptables, ha estat molt gran i ningú va desaprofitar les possibilitats que oferia en una dinàmica electoral que es presentava incerta i poc tancada, com cap jugador de cartes deixa de fer servir un bon trumfo quan la sort li posa al seu abast. No cal dir que aquells que creiem que les formes constitueixen també el fons del sistema democràtic hauríem esperat dimissions i/o cessaments fulgurants. No es pot argüir en l’autodefensa que les gravacions no eren legals. No hi ha defensa possible a un comportament com aquest, i el què segur que no és legal són unes relacions lúbriques tan intenses entre dues institucions de l’Estat per tal de cometre un frau jurídic i polític tan espantós. No són acceptables les clavegueres en la democràcia i sorprèn no tant que existeixin, sinó la seva escassa sofisticació. Sempre havia pensat que Mortadelo y Filemón eren personatges de còmic i que no era possible que existissin en la vida real.

Jorge Fernández Díaz ha estat un personatge polític secundari, però persistent al llarg de les darreres dècades. Rodejat d’una aura tètrica i de comportament fosc, ha representat el contínuum del Partit Popular a Catalunya i de la seva vocació residual i resistencialista. A mi sempre m’ha fet pensar en una versió extremadament obscurantista i missaire de Martín Villa. Franquistes reciclats que mai van abandonar els principis del Movimiento, y que sobretot mai han baixat del cotxe oficial al que es varen enfilar amb poc més de vint anys. La sensació de que encara estem en la cultura de la Transició no s’esvairà del tot fins que personatges tan  tristos i nefastos desapareguin de la política. Em temo, però, que encara tardarem en veure-ho, doncs electoralment han tret un gran rendiment d’aquestes gravacions tan vergonyants. L’anticatalanisme ven entre un cert electorat de dretes al que li semblen molt adequades i motivadores aquestes exhibicions de testosterona totalitària. Per aquells que es fan il·lusions sobre l’evidència que això comporta de que Espanya i Catalunya són dos mons sense res a veure, caldria que es fixessin en l’efecte especialment benefactor que ha tingut tot això pel Partit Popular de Catalunya que, justament encapçalava l’inefable germà gran dels Fernández Díaz. Resultat bo i inesperat, tot atrapant en vots a la mateixa Convergència.

La paradoxa de tot això, és que els altres grans beneficiaris de la filtració de tan notoris conspiradors bocamolls ha estat justament l’independentisme català, el qual va trobar un argument de campanya notori en un contesa electoral que els era poc favorable. Especialment Convergència el tema el va posar en campanya i li va permetre, encara que només relativament, salvar uns mobles que ja semblen comprats a l’Ikea. Que ningú s’ho agafi al peu de la lletra ni hi vulgui veure una expressió de frivolitat, però atenent als efectes electorals provocats semblaria que el Ministeri de l’Interior i l’independentisme haguessin cooperat en fer públiques unes gravacions que, diguem-ho tot, encara que deixen especialment en mal lloc al ministre i al govern al qual pertany, tampoc diuen gaire en favor del Parlament de Catalunya triant càrrecs públics, ja que va ser qui va optar que per dirigir l’Oficina Antifrau el més indicat era algú tan corruptible.