Sempre que s'utilitzi el Wi-Fi per llegir un text o descarregar una sèrie de podcast, les dades viatgen a través d'ones de ràdio. El problema és que aquestes ones ocupen un camí tan estret al llarg de l'espectre electromagnètic, que limita l'ample de banda disponible per als telèfons intel·ligents i altres dispositius. No és possible generar més espectre.
Si les ones de ràdio són com una carretera d'un sol carril ple de gent, les ones de llum visibles són com una autopista. La solució per a descàrregues més ràpides és aprofitar aquest espectre de freqüències visibles a través de les bombetes LED. Quan es modifica amb un processador de senyals, les bombetes funcionen com a semiconductors; incorporen la informació digital dins d'ones de llum.
El Li-Fi, permet transmetre dades als dispositius sense fil gràcies al parpelleig no visible dels LED, ja que la intensitat de llum canvia prou ràpid per transmetre dades a supervelocitats (1 milió de cicles per segon), o 1 megahertzs (sense un efecte estroboscòpic visual).
Es va començar a treballar en el Li-Fi a la dècada del 2000, i es va aconseguir una velocitat de només uns 10 megabits per segon, suficient per a la navegació per Internet, però no per a una descàrrega intensa de
streaming.
Després, al 2003, es van aconseguir dividir les dades a través de freqüències, augmentant la velocitat fins a 100 gigabits per segon, o aproximadament 15 vegades més ràpid que el Wi-Fi més ràpid.
El Li-Fi és més segur també. La llum no pot viatjar a través de les parets, de manera que el senyal tampoc ho pot fer. El gran inconvenient és que els llums han d'estar encesos perquè funcioni Internet.
No obstant això, s'ha provat que amb una lluminositat inferior del 10 %, el Li-Fi, és capaç de transmetre dades de descàrrega.
L'impacte de la tecnologia podria ser major en les regions sense infraestructura d'Internet. Habilitar un únic llum del carrer amb LED, podria servir com un punt d'accés a Internet per a les llars i llogarets en una àrea en desenvolupament, tot el que necessita és un receptor per a incrustar les dades dels flaixos.
Font: Popular Science 
