Unitat dins la diversitat. Lleialtat al que és comú i respecte a allò que és diferent. Són les dues premisses més bàsiques de la governança federal. Federació és un concepte contraposat al d’unitarisme. Entesa entre identitats i sentits de pertinença diversos en intensitats i vincles. El plantejament federal no respon a una ideologia específica, és un instrument d’organització del govern on hi poden cabre i conviure tota mena de pensaments i adscripcions. Només es requereix compartir la defensa de la llibertat i el respecte a la diversitat. Això és vàlid a l’hora d’estructurar els Estats però, també, per organitzar la governabilitat internacional. Encaixos i acords entre els diversos nivells de govern primant, sobre tot, el principi de subsidiarietat. Tot el que es pugui fer i decidir en un entorn més pròxim, que no es traslladi a l’àmbit de decisió més distant. El que pugui fer un ajuntament, no cal que ho faci l’Estat o bé la Unió Europea. A Espanya, alguns dels problemes dits “territorials” que s’arrosseguen tenen a veure amb el fet que el sistema autonòmic és resultat d’un federalisme diluït, insuficient i massa imperfecte. Caldria completar el que es va fer el 1978 i assumir, d’una vegada, el caràcter multinacional de l’Estat. Això significaria un acord polític i jurídic sòlid, constitucional, on s’abandonessin de manera definitiva les vel·leïtats unitaristes i homogeneïtzadores que, especialment però no només, predominen en el camp de la dreta política. Segurament el grau de descentralització política ja és molt ampli, diran alguns, però no ho és la cultura política assumida i compartida. Encara hi ha qui creu que hi ha una essència d’allò espanyol i que la diversitat és artificial i alguna cosa que s’ha de tolerar, però que no és desitjable. És aquell concepte de “conllevancia” que va fixar fa gairebé cent anys José Ortega i Gasset. En realitat, Espanya és el resultat de la suma, l’agregació històrica de llengües, cultures i d’identificacions i sentiments diversos. Aquí és on hauria de raure la seva força. Allò plural no és mai més dèbil que allò homogeni. Acceptar la diversitat, resulta molt més enriquidor que la migradesa d’allò forçadament unitari.
Ens caldria formalitzar, d’una vegada, un gran pacte polític que partint de la pluralitat establís un sistema de govern i una cultura democràtica que descansés en el federalisme. La diversitat com a punt de partida d’una societat que entén que tot allò múltiple és un bagatge que s’ha de compartir i defensar de manera comú. No es tractaria de tolerar, sinó d’apreciar. Acceptar que els sentits de pertinença poden ser diferents i alhora compartits, que es pot viure i conviure amb vincles desiguals i emocionalitats no exactament homogènies. El que és irrenunciable és el marc comú de ciutadania i el respecte a l’altre. En el cas espanyol, això val entre les dites comunitats autònomes, però també i de manera especial, dins de cada una de elles. Les anomenades “nacions” que formen l’estat compost que és Espanya, no són “unitats de destí en l’universal”. Per posar un exemple, la catalanitat té tants significants com persones viuen a Catalunya on fins i tot ha de ser possible sentir-se al marge d’aquest enbridatge. La identitat, ha de ser una religió laica que cadascú elegeix i adopta a voluntat, mai per imposició. Però també s’ha de poder ser descregut. Per establir a Espanya un sistema realment federal, cal però que els nacionalismes -tots ells-, abandonin el seu essencialisme, el seu supremacisme i, especialment, la noció de posseir la religió única veritable. S’hauria de clarificar las funcions i atribucions de cada nivell de govern, acceptar que l’articulació pot ser asimètrica en funció de la voluntat dels diferents territoris, que el sistema de repartiment de recursos cal que sigui clar, just i transparent; que la capitalitat i la seu de les institucions comuns poden ubicar-se a diferents ciutats de l’Estat i, especialment, establir i signar un pacte de lleialtat. Significa això abandonar estratègies de “peixos al cove” o de “cobrem per avançat”, de negociació sempre oberta i xantatge continuat. Lògicament, també l’actitud disgregadora de “Espanya som nosaltres”. I cal portar cap aquí a la dreta política que ha fet del “conflicte territorial” la seva raó de ser i de reforçament i cohesió política. Demostrat, una vegada més, que no es pot governar Espanya en contra de les comunitats i els votants perifèrics, potser li convé al conservadorisme evolucionar cap a una concepció i pràctica de la espanyolitat més moderna.
