Els que em coneixeu ja us podeu imaginar perquè aquest llibre va arribar fins a la prestatgeria de casa després d'haver vist una bona crítica a un canal de YouTube. Només heu de mirar la portada, com podia resistir-me aquesta carona?
Hiraide ens parla d'una parella, ell és escriptor i ella correctora d'estil i traductora, que no han tingut fills. En un moment determinat de la seva vida es traslladen a un pavelló de tall tradicional en una zona antiga de Tòquio i pel jardí comença a visitar-los un gat que pertany als veïns: en Chibi que acabarà sent més seu que dels seus legítims propietaris. La relació entre els protagonistes i el gat queda pautada des del principi des de la distància. La distància que proposa el mateix felí i és que tots els que coneixem aquests animalons sabem que són ells els que decideixen el grau de proximitat que tindrem o deixarem de tenir amb ells.
Darrere d'aquesta trobada furtiva de la jova parella i en Chibi, Hiraide ens explica la bombolla immobiliària que hi va haver al Japó a finals de segle passat i la dificultat que es té per no sucumbir a les enormes distàncies entre el lloc de treball i l'habitatge.
En realitat 'El gato que vino del cielo' és una metàfora de la solitud i de la recerca que tots els éssers vius tenim per aconseguir la interacció humana. No només ho veiem amb la relació que el protagonista manté amb el gat, sinó també amb la que manté amb el jardí i amb les plantes i insectes que en ell viuen. Tot i que la relació que acaben establint amb el gatet, que acaba sent molt més que una simple mascota compartida amb els veïns, pot costar d'entendre a qui no ha conviscut mai amb un d'ells: és amor pur, incondicional i sense esperar res a canvi.
