La composició, funcionament, falta de renovació i actituds dels òrgans del poder judicial a Espanya, els fa difícil de defensar. L’arquitectura institucional és la de qualsevol estat de dret a l’ús i els intents maldestres d’alguns àmbits polítics de negar-los la seva configuració democràtica no és acceptable. En el cas del Tribunal Constitucional, la fórmula que es va establir justament a la Constitució va ser la de que 10 dels 12 membres els elegissin les Corts espanyoles, requerint-se una majoria més que qualificada de 3/5 parts. Els dos restants són la quota corporativa que designa el propi Poder Judicial. Se acusa a aquest òrgan d’estar molt polititzat al ser bona part dels seus membres proposats pels grans partits polítics. En altres països, la quota corporativa és més gran, però això no els fa pas més democràtics. En altres, en canvi, bona part de l’elecció és majoritàriament feta pel govern de torn. El problema, en el cas espanyol, rau en la capacitat de bloqueig que pot tenir algun partit polític. El Partit Popular hi té majoria (7 dels 11 membres actuals) i no té cap interès en negociar la necessària renovació dels quatre membres que tenen el seu mandat caducat, ja fa un any i mig, ja que pot utilitzar el Tribunal com una força d’embat cap el govern progressista actual d’Espanya. Això, no resulta un tema anecdòtic, doncs deslegitima i força les accions d’aquest tribunal, les quals resulten cada vegada més esbiaixades en pro de l’estratègia d’assetjament de les dretes de Colón cap a un govern legítim que no els agrada. El problema de fons, és que aquesta falta de legitimitat afecta tant a les decisions clarament polítiques que prenen -diríem que d’encàrrec- com a aquelles que poden resultar absolutament lògiques i raonades. El resultat, és que el Tribunal Constitucional actual, anàlisi que podríem fer extensiu al Consell General del Poder Judicial que es troba en situació i posició similar, degrada la imatge global del sistema i crea escletxes en l’Estat democràtic. Que, de manera repetida, la Unió Europea demani a Espanya de que faci el favor de renovar un poder judicial caducat té un cost de reputació país molt gran en el nostre entorn.
L’estratègia del Partit Popular, secundada per Ciudadanos i superada abastament per Vox consisteix en fer servir el Tribunal Constitucional i el conjunt del Poder Judicial com una arma d’atac constant al govern de cara a provocar-li no només desgast, sinó amb l’intent d’inhabilitar pràcticament la seva activitat i enderrocar-lo. La suspensió que s’acaba de fer del decret de confinament per la pandèmia, com també farà amb el d’estat d’alarma, resulta una temeritat, doncs incapacita a l’Estat per actuar de manera dràstica i contundent en una situació tan excepcional com la que acabem de viure, el desarma. Això respon a un intent per generar una situació prou caòtica i d’impossibilitat d’acció pública que jugui a favor del descontent de la població amb la inacció governamental. Es fa actuar al Constitucional com una tercera cambra legislativa, cosa que no és la funció ni l’esperit que hauria d’adornar a un òrgan d’últim recurs. Qui hauria de ser garant dels drets i obligacions constitucionals actuant com a oposició formal al govern constituït. Desgraciadament, hem vist a massa govern llatinoamericans democràtics enderrocats per l’acció partidista dels jutges com per no alarmar-nos. Un dels problemes polítics fonamentals a Espanya és el de no disposar d’una dreta de cultura democràtica irreprotxable i amb sentit profund d’Estat. Ha heretat del passat pulsions autoritàries i una concepció patrimonial del poder polític. Que governi l’esquerra, ho viu com una anomalia, com alguna cosa il·legítima amb la que s’ha d’acabar. No té el sentit bàsic de l’alternança democràtica i d’acceptació i reconeixement del contrincant polític. Converteix a aquest en l’enemic i la col·laboració d’algunes elements i òrgans judicials contribueix a accentuar-ho, amb sentències, però també amb actituds altives i de supremacia cap als poders executiu i legislatiu. La dreta espanyola no s’ha desempallegat encara del tot dels tics i la cultura franquistes, per incorporar a sobre el discurs il·liberal i escassament democràtic de la nova i desacomplexada dreta extrema europea. Són mals temps per a la lírica.
