L’automoció ens ha alterat la vida de tal manera que fem el possible per transportar amb nosaltres tot el nostre petit món de pa sucat amb oli, i altres coses, en aquest àmbit reduït, reclòs i metàl·lic que és l’habitacle d’un vehicle que, a mode de gàbia de Faraday, volem que ens aïlli de la vida i de la mort com si viatgéssim en una càpsula del temps a velocitats hiperlumíniques com els herois d’orelles punxegudes d’Star Trek (mai no he estat gaire fan de la guerra de les galàxies).
Fa molt anys, quan a Espanya hi havia regions, plans de desenvolupament i s’anava amb vent de popa, el pare es va comprar un SEAT 600 per oblidar els viatges que havia hagut de patir amb moto als fred hiverns de la Plana i, després d’un temps d’espera similar a un embaràs humà, va poder gaudir del giny veloç on hi cabíem tota la família per anar esperitats d’una banda a l’altra de Catalunya visitant parents i amics en tòrrids estius i hiverns siberians sense cap mena de temor llevat de les punxades, del trencament de les corretges del ventilador, de les fuites dels maneguets del radiador...
Juntament amb la disponibilitat dels vehicles es va crear tota una indústria auxiliar per donar suport al nou invent dels savis alquimistes de Detroit (amb permís del senyor Benz). Així, van florir les fundes per als seients, els aparells de ràdio de precàries sintonies paràsites, els poms dels canvis de marxes amb petxines incrustades en epoxi tòxic, la baca d’alumini per portar-hi les taules, les cadires i les cistelles de vímet per fer àpats silvestres a les arbredes superpoblades vora el mar, les gomes per descarregar a l’asfalt energies negatives amb la poc clara intenció de no marejar-se en aquelles carreteres de traçat incert, però mai rectilini, i un munt més d’andròmines que sempre pensàvem que havíem de tenir sí o sí, ja se sap, això del consumisme sempre ens crea necessitats que no són tals en realitat.
Tanmateix, entre tanta collonada irrellevant i l’elevat risc de col·lisió per aquelles rutes plenes d’animals morts i camions esventrats algú va tenir la idea de produir figuretes religioses com a remei infal·lible per a la protecció dels passatgers intrèpids. Així, abans que Elvis no mogués els malucs com els napolitans posseïts per la tarantel·la feien, algú ens va regalar un Jesús magnètic iridescent que emetia a les nits una preocupant llum espectral verda mentre el seu braç alçat es movia al ritme dels sotracs repartint benediccions i protecció a tort i a dret, com els papes vaticans, però a dojo. Al Jesús plàstic el va seguir la Maria magnètica en eterna pregària, potser per la seva vida exposada al límit dels pneumàtics de fusta del 600 de casa.
Ara penso que per als vehicles moderns, infestats de tecnologia i connexions de tota mena, pantalles plenes d’informació que ningú no encerta a entendre ni a configurar (oye Mercedes, oye Siri, Alexa, etc...) , no ens vindria gens malament un Jesús plàstic repartidor de benediccions i una magnètica Maria en eterna actitud de pregar amb aquella cara de patiment infinit per compensar la nostra imbecil·litat suprema en confiar tant en la tecnologia i la intel·ligència artificial i tan poc en nosaltres mateixos (...jo soc dels meus passos i dels meus braços... que deia en Maragall).
I, ja posats a demanar, que em tornin el puto fre de mà per poder derrapar a tot arreu, en tot moment quan em surti dels collons.
Rock me mama!
