Estem en una època en que la capacitat d’interès i atenció de les persones s’ha reduït tant, que s’ha incorporat la noció de joc a gairebé tot. Jugar ja no és una dimensió o un aspecte residual de les nostres vides a mesura que ens fem grans, si no que reconquereix nombrosos àmbits i apareix en llocs on no hi havia sigut mai. Res té sentit per ell mateix si no incorpora elements lúdics, de divertiment, amb el corresponent reconeixement en forma de premi, incentiu o menció honorífica. I no només a les tradicionals hores d’oci. Del treball a les aules escolars, del comerç a la cultura, tot s’ha de “gamificar”, per tal de fer-ho més distret i digerible. El problema es que acabem per perdre una noció més o menys acceptable de la realitat. El preu a pagar n’és una actitud predominantment superficial i una tendència ja innata a la pràctica de la frivolitat. Que tothom es desentén dels efectes que això pugui provocar, es dóna per descomptat.
A pocs llocs la política es deu haver tornat tan un joc com a prop nostre. Una mica sinistra com alguns jocs de rol, conte elements de repte y fanfarronada de fira, amb components de “tocar i parar” o d’amagar-se. Un joc de llarga durada, amb un in crescendo d’anys on els jugadors estan preparat les embranzides finals amb una dedicació absoluta, sense temps per a res mes. Grotesc. No cal dir que les fitxes amb les que es juga son els ciutadans i el país. En el seu orgull, semblen disposats a sacrificar el que calgui, excepte a ells mateixos i el seu patrimoni. Uns gasten molta èpica en les declaracions, molta grandiloqüència, tot dissimulant els conflictes, interessos que els divideixen i el no saber cap on es va, darrera el que en diuen la murrieria i la punyeteria necessària que ha de tenir un bon jugador. Els altres, han fet de la inacció el seu signe d’identitat, convençuts que la inèrcia de la història i la geopolítica els juga al seu favor, i havent abandonat alguns excessos verbals inicials, ara s’han plantat en la seguretat impostada del que se sap guanyador i creu tenir prevista qualsevol sortida, més o menys astuta, de l’adversari. Resulta curiós com ningú es planteja desmuntar un joc que portat a les darreres conseqüències, s’hi pot prendre mal i no hi guanyarà ningú. Ben al contrari, uns van pujant l’aposta i la radicalitat del llenguatge, mentre els altres volen que s’evidenciï el “farol” tot fent que la partida vagi fins al desenllaç.
No es pot negar que una part significativa de la ciutadania de Catalunya ha pres progressivament part en aquest joc insensat de suma zero. I especialment per un d’ells. Hi ha però, també, una Catalunya no sé si numèricament majoritària, però sí nombrosa, que se sent encaixonada entre dos relats que no la representen y al mig d’un joc dels disbarats que no és el seu. Una ciutadania, no organitzada ni activada, poc representada políticament, que viu amb perplexitat un conflicte tan artificial, impostat i perillós. Més que la Catalunya silenciosa, una Catalunya silenciada perquè la dinàmica dels grans contrastos és de traç gruixut i no vol saber res de matisacions. Una Catalunya titllada per dos costats com a “tèbia” i de “fer el joc” als contrincants, doncs és sabut que en temps de bandositats s’imposa el maniqueisme i no s’accepta de cap manera la indiferència. Una Catalunya cansada, gairebé ja exhausta, de discursos voluntaristes, d’imaginaris idealitzats i de referències tronades; però també d’estaquirots. Una Catalunya que no compta i amb la que no es compta, que ha esperat en va que algú posés seny entre tant despropòsit i a la que no estimulen ni les dates ni les cites màgiques. Hi ha una Catalunya que voldria que la política tornés a ser una cosa seriosa y avorrida, que no se li prometés el paradís ni se la volés redimir, però que desitjaria que s’afrontessin els reptes reals del país. Que set anys sense fer-ho, són molts.
