Diu Slavoj Zizek en el seu darrer llibre, que la gent no es rebel·la quan les coses estan realment malament, sinó quan les seves expectatives s’han vist defraudades. Certament això està succeint en el món occidental: com que no hi havia expectatives, no hi ha ocasió per a la rebel·lió. El conservadorisme polític, que sempre viatja acompanyat d’un liberalisme econòmic extrem, està d’enhorabona. Quan la única tria possible a molts estats europeus és entre la dreta i l’extrema dreta, l’opció pel mal menor proporciona als conservadors un llarg recorregut. Mentre l’esquerra, incapaç de reinventar-se, continua el seu camí cap a la irrellevància absoluta, la dreta ni tan sols s’ha hagut de reescriure ja que l’eclosió del populisme extrem i la fugida britànica de la Unió Europea l’ha situada al centre del tauler. I és igual que les seves polítiques errònies portessin a la crisi del 2008, i no els passa factura que ens hagin imposat insòlites mesures procícliques, consistents en una austeritat i en una obsessió per disminuir el dèficit i el deute, que hagin laminat de manera notòria l’Estat de benestar; o que estiguin fent pagar plats trencats als sectors socialment més vulnerables i hagin provocat una autèntica fractura de la cohesió social. El liberal-conservadorisme es posseïdor del relat vigent, ocupa l’espai central de l’arc polític i se’ns presenta com el garant de les “societats obertes” y de la democràcia.
En el cas espanyol, el cicle conservador en el que portem ja una colla d’anys immersos, sinó etern sens dubte que s’estirarà en el temps i que se’ns farà llarg. Tot juga a favor de que Mariano Rajoy s’eternitzi al poder. Hi ha qui pensa que té tanta sort que semblaria que Déu està el seu costat. Les hegemonies polítiques i socials no s’obtenen en els jocs d’atzar, però certament sempre li surten les millors cartes. Guanya eleccions de manera increïble, quan semblava impossible. Després de fer les polítiques més dures i antisocials d’Europa Occidental, venç per incompareixença dels contrincants, els quals estaven més interessats a destruir-se entre ells. L’electorat fidel li disculpa uns nivells de corrupció del partit dignes de república bananera, mentre una de les encausades que li podria fer més mal ja que havia estat la seva madrina política –Rita Barberà-, decideix morir-se en el moment adequat. El PSOE se li entrega i li dona majoria, ja que opta per tenir un paper en l’establishment i no pas construir una alternativa. Les esquerres dividides entre velles i noves, és el somni humit de qualsevol partit polític conservador. Al PSOE li agrada el paper de “gran combatent” de la nova esquerra, mentre que aquesta s’entreté amb divisions entre els que volen “assaltar els cels” i els que només pretenen accedir-hi amb ascensor. El regal de Nadal per a Rajoy, és la sortida amb exabrupte d’Aznar de la presidència del Partit Popular. Això si que és un favor d’amic, que centra l’actual president per molts anys. Unes frases crítiques d’Aznar de tant en tant, li asseguren ostentar el títol de “mal menor” durant anys.
La política internacional també sembla jugar a favor del Partit Popular. El debilitament de la Unió Europea, la fragilitat en la que entren alguns països centrals com França o Itàlia i el paper inquietant de l’extrema dreta (dreta populista, en diuen ara) a països tradicionalment estables, donarà a l’Espanya de Rajoy un paper de relleu a la UE, com a soci preferent i de confiança de la Alemanya d’Àngela Merkel. A base de docilitat als imperatius alemanys, s’ho haurà guanyat. I, sens dubte, la cohesió dels votants conservadors tindrà molt a veure en mantenir obert el plet de Catalunya. Poques coses ajuden tant a la dreta espanyola com la evidencia de un “problema catalán”, per poder-se presentar com els garants d’una espanyolitat rància i ancestral. Els nacionalismes es necessiten els uns als altres per poder-se afirmar. Unes perspectives de futur més aviat poc estimulants.
