Si hi ha un tema crucial de preocupació política, social i econòmica els propers anys, aquest és sens dubte el del medi ambient. I no ho serà perquè haguem estat previsors sobre la importància de no malmetre el context en el qual portem a terme la nostra vida i les nostres activitats, sinó precisament per no haver fet cas, o almenys no el suficient, a les evidències de desastre colossal que s’apropa vist el que succeeix amb l’escalfament global, la contaminació de tot tipus, l’esgotament dels recursos, la falta d’aigua… Hem viscut, almenys els darrers dos segles i mig, molt per damunt de les possibilitats de preservació del planeta i la nostra activitat està molt lluny dels marges que estableix el terme tan gastat però real de la “sostenibilitat”. Hem viscut en una fixació que era establir el domini sobre la Naturalesa, obviant la possibilitat de conviure-hi amb harmonia o, almenys, en forma de coexistència pacífica. L’arrogància tecnològica ha fet molt de mal, i són molts els que encara creuen que el coneixement tècnic ens traurà les castanyes del foc i ens evitarà una crisi ecològica de grans proporcions. No ens enganyem els grans problemes del futur, ja siguin migracions massives, conflictes armats i grans malalties o penúries, tindran a veure amb orígens mediambientals: reducció de terres de conreu, escassetat, d’aigua, fugida de zones desertitzades, caiguda de la producció d’aliments, competència aferrissada per recursos estratègics escassos, noves plagues… Tot això, ens fa entreveure un futur de violència, formes polítiques totalitàries o cuasi i ideologies-refugi cada vegada més identitaries, tancades i excloents. Haver destruït els equilibris mediambientals imprescindibles, i sobre els que poc s’actua més enllà de discursos buits amb escassa concreció, ens assegura un futur força dissortat.
Si volem veure l’ampolla mig plena, i no mig buida com fem els pessimistes, podríem dir que el tema mediambiental i la recerca de la sostenibilitat no havien estat mai tan presents com ara en els programes polítics, en las declaracions dels líders socials o bé, inclús, en els compromisos de responsabilitat social corporativa de les empreses. La realitat, però, és que les economies més importants i entre elles la nostra, continuen sense fer una transició energètica dels fòssils a las renovables i els objectius imprescindibles de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle es van posposant, o senzillament abandonant com acaba de fer Donald Trump. Cada any consumim més energia a escala planetària, i mai com ara s’havia consumit tant carbó. Estem instal·lats en una cultura de viure al dia, i no tenim temps en pensar i encara menys revertir comportaments que acabaren per resultar suïcides, si més no per les generacions que venen. A França acaba de dimitir Nicolás Hulot, ministre de medi ambient del govern de Macron, el qual havia presentat la incorporació d’aquest activista com l’evidència del seu profund compromís mediambiental. Un any després, se’n va fastiguejat de veure com la preocupació ecològica és només un element de màrqueting en el món de la “nova política” francesa, com també de bona de les actuacions institucionals. Paraules i conceptes dels que s’abusa en campanya per donar una versió tendre i profunda, que s’obliden només entrar als despatxos i reunir-se amb la munió de lobbistes que malden perquè no es canviï el model productiu, ja que afectaria molts interessos. I aquest és el tema. La reducció de la petjada de carboni que es requereix no es fa ni amb bones paraules ni només amb bones intencions. Cal mudar de manera força radical tant el model de producció com el de consum. I això requereix de decisions i canvis de molta profunditat i sobre els quals ja no hi ha possible demora. Comporta una nova economia, però també una nova cultura social. És força evident que les corporacions i empreses beneficiaries de l’actual “economia marró” no tenen cap intenció de renunciar als guanys. Però tampoc és gaire clar que la major part de la ciutadania estigui disposada a evolucionar cap un consum més racional i auster. Mentrestant, continuarem gastant les paraules i omplint els abocadors d’escombraries.
