Vaig néixer uns escassos tretze anys després que el ministre japonès d’assumptes exteriors Mamoru Shigemitsu signés coix l’acta de rendició de Japó sobre una taula de càmping amb tovalles agafades dels menjadors militars a la coberta del cuirassat USS Missouri el 2 de setembre de 1945 quan feia un mes i poc més que la Fat Man havia devastat Hiroshima des de tres-cents metres d’altura posant fi, per collons i amb més de cinquanta milions de morts, a la Segona Guerra mundial i a l’era preatòmica de la humanitat. Els ianquis amb ulleres verdes polaritzades Ray-Ban de seguida ho varen escombrar tot cap a casa i varen invertir milions de dòlars en investigació i proves termonuclears al temps que es generava en el llenguatge popular un innocent corrent de simpatia cap a tot el que tenia a veure amb l’àtom, l’energia atòmica i els canyardos que, dia si i dia també, els ianquis feien esclatar sense contemplacions des dels deserts de Nevada fins l’atol Bikini al bell mig de l’oceà no tan Pacífic. Així, mentre Franco endegava planes de desarrollo i inaugurava pantans, tots somniàvem amb un automòbil atòmic, una nevera atòmica i a qualsevol collonada atòmica per emfatitzar la seva modernitat, eficàcia i la necessitat que tindríem de comprar-la, fos el que fos, perquè en això de vendre sí que són bons els americans. Cada època té els seus adjectiu favorits, imperatius. Així, ara, si alguna cosa és bona, en diem que és digital i no informàtic, que ja comença a xaiejar una mica, com les costelles, i, sense adonar-nos-en, continuem menystenint els adjectius del passat per carrinclons i demodés, com ara atòmic. Soc hereu del rescalfat atol de Bikini i dels hotels de Nevada que llogaven habitacions acarades a les proves nuclears, m’encanten els motors de combustió interna grans com els Pratt-Whitney americans o els Rolls-Royce anglesos que varen propulsar avions de combat per guanyar una segona guerra tan propera a mi i és per això que ara veig que, d’alguna forma, tot això em va marcar tan profundament que no ho puc obviar. M’agraden els vuit cilindres en ve, els canvis de marxes automàtics, el desert de Sonora, els Everglades, les Rocalloses, els Bigfoot, el McDonalds i no m’agrada la Pepsi (que és per a berenars d’infants), la Fanta ni la puta Mirinda. Però els temps canvien i ho emmerden tot i ara que les ties empotren els tios a les nits dels clubs fluvials, ara que els smartphones amenacen amb fer fràgils els nostres documents que Google guarda en instal·lacions netíssimes i coloristes com un llibre de nens no se sap ben bé on a Oregon perfectament a l’abast dels destructors musulmans fanàtics, ara que la digitalització sembla escombrar els adjectius del passat, ara, precisament ara, em ve una tristesa profunda, elèctrica, de ràdio vella i atòmica perquè veig que en el fons els adjectius rellisquen i patillen sobre la consciència humana i que, en el fons, potser val la pena parlar com els enginyers d’eines de bricolatge parlen, buscant la simplicitat sense articles ni preposicions, ni adjectius, ni collonades perquè, així com els físics que diuen que hi ha hidrogen i la resta són metalls, a la vida de les llengües hi ha noms i la resta no val un rave. A les nits dels hiverns interminables del Ripollès, entre el sopor nocturn i la desesperació vital, sovint m’aterreix la certesa d’una destrucció atòmica de tota cosa, humana, elèctrica, digital i irrellevant, però possiblement els enjogassats déus olímpics que copulen, com si res més no fos més important, sota les oliveres del Peloponès, tinguin altres plans i em temo que, precisament, no ens seran, gaire propicis. Com deia Janis Joplin, Déu, compra’m un Mercedes-Benz!
