La família de metges Agustí és a Ripoll, i a la comarca del Ripollès, tot un referent emblemàtic i ben conegut de professionals de la sanitat amb llarga trajectòria que, fins i tot, compta amb edifici catalogat i referenciat, la coneguda casa protegida Cal metge Agustí, que, com la família, forma part i honora el patrimoni de Ripoll. No he arribat a conèixer com a pacient cap altre membre de la llarga nissaga familiar llevat d’en Jaume Agustí Parareda, home amable que els darrers anys de la seva vida professional els ha ben invertits en guarir santjoanins fins a la seva jubilació.
La medicina és una ciència arcana i enigmàtica que sempre m’ha intrigat tant com tots aquells que l’exerceixen. Com que he passat tota la meva vida en entorns rurals sé que els metges sempre han estat una de les autoritats més respectades dels pobles perquè amb la salut no s’hi juga.
De petit em fascinaven els rellotges de sol tant per la seva falta de mecanisme evident com per la seva completa inutilitat. M’intrigava el fet que gairebé tots sense excepció, en algun punt del seu quadrant, amenaçaven contundents “Mors certa est, hora incerta” (o alguna cosa similar) que venia voler a dir allò de tu ves fent nano, que també hi arribaràs. Potser per això, en algun punt de la meva remota infantesa, vaig decidir que no era mala idea admirar aquelles autoritats que podien endarrerir aquest rellotge fatídic.
Sempre que hi penso, miro d’encalçar a les converses les paraules de Pla el que compte és pixar bé. Si un no pot, no ajuden decrets ni oracions i s’acaba a cal metge per veure què es pot fer per normalitzar els fluids corporals i altres funcions bàsiques de l’organisme de les quals un només se’n preocupa quan no van com cal.
Anar al metge sempre ha estat una qüestió delicada en molts sentits i el tracte amb ells també. Recordo els metges que m’atenien de nen com uns personatges heroics armats amb una xeringa enorme (que sempre acabava clavada dolorosament a les natges o al deltoides), gent envoltada d’una olor intensa de l’alcohol de conservar cadàvers, gent abillada amb davantals de plom que ens enviaven raigs roentgen a traïció per calcar-nos els ossos sobre pantalles fredes en habitacions fosques que acollonien encara més que el zumzeig de la màquina infernal que els produïa. Amb el temps, un acaba tenint més afinitat amb uns que amb uns altres, i en Jaume Agustí Parareda és un d’aquests metges dotats d’una especial empatia natural que dona conhort i seguretat de totes, totes.
Quan vaig a cal metge malmès per febres estranyes o dolors en algun lloc de la meva anatomia torturada m’agrada trobar-hi una persona que, com en Jaume, m’escolti, que em tranquil·litzi i que em faci veure que, de moment, els amenaçadors textos dels rellotges de sol parlen per parlar.
Em desagrada profundament trobar-me a la consulta professionals impuntuals, malcarats o que els preocupa més com accedir a la seva sessió informàtica i omplir caselles als formularis de l’ordinador que no pas a demanar què collons em passa tot desaprofitant el fet que jo, el malalt, estic ben bé davant seu. Sembla que els preocupi més l’ordinador que no pas els meus símptomes que, ves per on, potser son irrellevants, com jo, no ho sé. En Jaume Agustí Parareda primer escoltava, diagnosticava i després consultava de manera telemàtica (adjectiu que encisa a la Generalitat) medicines i tractaments que després m’explicava detalladament per al profà que jo soc en la ciència de Galè de Pèrgam.
Vull metges que, com ell feia, em mirin, m’escoltin, que facin bromes amb mi sobre qualsevol bajanada i que em transmetin aquesta sensació que tot anirà bé com en Jaume feia fins que el varen obligar a jubilar-se des d’algun remot ordinador a base de clics i normatives sovint incomprensibles sobretot quan un no es vol jubilar encara.
Amb en Jaume ens hem acabat fent amics perquè hem compartit moltes situacions i anècdotes, com ara una especial afició pel nitrogen. A mi sempre me’ls han volgut inflar, els pneumàtics dels meus vehicles, amb nitrogen mentre en Jaume usava aquest gas liquat com a eina criogènica per erradicar pigues i berrugues amb una traça i facilitat sorprenents. Solíem discutir si valia la pena inflar-hi els pneumàtics mentre manipulava el seu termos de cafè, llis, inoxidable i estèril, però farcit de nitrogen fredíssim, que guardava amb delit, per a desesperació d’entrepans de diversa mena, al congelador de la nevera del CAP de Sant Joan de les Abadesses on m’ha visitat molts anys i on hi deixa un munt no de pacients, sinó d’amics.
Ara he hagut de constatar dolorosament que els amics també es jubilen, que marxen de les nostres vides i que deixen un buit que no s’omple ni amb el nitrogen dels nassos, bé, de les pigues. De moment, encara no sé de quin peu va coix el nou metge o metgessa que ha substituït en Jaume, però auguro que no li serà fàcil estar-li a l’altura.
Mai no havia imaginat de petit, entre la fredor dels raigs roentgen i les natges enceses de penicil·lina, que trobaria a faltar un metge tan sòlid, amable, empàtic i proper com en Jaume Agustí Parareda ha estat tots els anys que ens ha guarit a Sant Joan de les Abadesses amb mà dreta, habilitat, paciència i bonhomia.
Ara que tindrà temps, espero que no es capfiqui amb l’observació del progrés de les obres públiques i des d’aquí li proposo que visiti al meu proveïdor de pneumàtics i que li faci un elogi del millor ús terapèutic del nitrogen, amb l’advertència que, com que segurament no li fotran cas, li reprodueixi la demostració clàssica de l’Institut Internacional del Fred Brusel·les, on gelaven fruites tropicals i ratolins vius en nitrogen líquid per després esmicolar-los en mil espurnes glacials amb un sec i precís cop de martell, que és tal com ens hem quedat molts pacients i amics quan l’han fet emèrit forçós.
Jaume, nano, una abraçada!
