Xevi, m’ha tocat la mala sort de dir unes paraules per acomiadar-te. Són paraules que mai no vaig imaginar que t’hauria de dir. Si em tremola la veu perdona’m.
Diu Ievtushenko que quan un home mor, mor també la seva primera nevada, i el primer petó, i el primer combat... Tot s’ho emporta.
Georges Brassens deia que els morts són tots gent collonuda... i deu ser cert perquè tu ets un tio collonut. Xevi.
Això sí, una mica gamberrot, una mica, rocker, una mica hippy, una mica pagès de la terra, arrelat a l’espai-temps dels 70 com una paparra, però brillant com un diamant foll en la immensitat de la solitud en què ens has abandonat.
Xevi, podríem tots explicar mil anècdotes teves, i més, perquè algunes te les inventaves.
Ara em ve al cap quan sovint ens explicaves que quan tenies deu o dotze anys empaitaves les ties que queien rendides als teus braços com un seductor de Hollywood, fins que vàrem descobrir una foto engroguida d’aquells temps. Portaves aquells pantalons curts que es duien llavors, a ran d’ou i la teva imatge de seductor de metra vint i deu anys no era ben bé la que ens explicaves. Tant se val.
Et vas casar amb la Dolors, com ens casàvem a l’època, al jutjat, amb un pim pam, pares i amics i prou, i vas fer la nit de noces al llac de Banyoles, potser amb la carpa Ramona, trencant murs, somniant Pink Floid, Roger Waters, Rollings, AC DC, perquè duies el rock a la sang.
Xevi, tu i jo vam congeniar de seguida, potser per la gasolina que ens corria per les venes i vam acabar amb moto cada cap de setmana. Sense rumb, com fan els esperits lliures com el teu. No ens preocupava gaire res més que anar el més ràpid possible del punt A al punt B i de tant en tant, en alguna collada dels Pirineus, els Alps, Albarracín o Morella, parar a fer una cigarreta per assaborir la velocitat, l’espai que ens contemplava, o nosaltres a ell.
Un milió de kilòmetres després, estic sol a la ruta. Ara que havies de canviar la moto, Xevi, la nova BMW que deies que era una puta merda, ara que finalment havies assolit l’estatus de jubilat que tan desitjaves, ara que tenies a punt el teu despatx de tardes a l’eixida de casa teva, acarat a ponent i a Matamala on hi meditaves maries i llúpol i segurament entenies aquelles coses que la resta no enteníem.
En aquelles tardes llargues a casa teva, entre paelles, costellades i coques de pa, quan la ratafia ens atuïa la llengua i la lluna emergia, ens miràvem l'ànima directament, i em deies que jo era per a tu com un germà, però jo ja havia descobert en tu el germà que mai no vaig tenir.
Xevi, hem perdut tots un germà gran, un de petit, un de gamberro, un d’incondicional, un que em seguia arreu i a cegues, pentinant vents, traçant revolts, apurant pneumàtics, a la recerca de la felicitat simple de l’existència veloç.
Sabem que has viscut la vida que has volgut, com has volgut, sense límits, sense rancúnies, sense pressa i, com tu deies, gas a fondo. I això ens complau.
Xevi, no sé on va a parar la gent com tu, però segurament al teu valhalla hi haurà una BMW últim model full equip per traçar revolts inacables com els que vàrem fer tu i jo, cada setmana, durant més de quaranta anys.
Ja no menjarem les cols del teu hort, ni les síndries dels teus estius, no tastarem els teus confitats ni flairarem la teva maria. No sentirem els acords de la teva Stratocaster perquè, aquí sí que vas fallar, t’ho hem de dir, Xevi, no en tenies ni puta idea de tocar-la.
Els caps d’any, les festes del Remei, les festes majors, els sants, els cumples, els naixements, els bateigs, els casaments i tantes coses més que tots havíem fet junts amb tu, ara ja no seran igual.
Ho sabem tots, primer la Dolors, després la Nara, i l’Arnau que ha volat 24.000 km per estar amb tu, l’Anna i la teva mare, la Nita.
Xevi, no cal dir que et trobaré a faltar, que tots et trobarem a faltar. Però sé que ens donarà conhort descobrir-te de nou, un cop i un altre, als llocs on solies anar, seràs en aquells tallats a la Cantina, seràs allà on aparcaves malament la moto davant l’estació, seràs al vermut que fèiem a casa amb un gel de gasolinera i una pela de taronja, seràs als caves a la barra de la Taver, seràs al GPS de l’iPhone que sempre se t’encallava, sincronitzat amb el meu per si ens perdíem a la vida, seràs en tots aquells detalls on seguiràs vivint.
Xevi, per a mi sempre seràs aquell nen amb calça curta, el tio dels gintònics de Seagram, seràs en aquella manera en què paladejaves una copa de vi i deies ... bo, bo. Eres i seràs un esperit lliure, apassionat i autèntic, un home feliç.
Se’n va la gent... No la podem retornar. No podem fer renéixer els seus móns secrets. I tinc ganes de xisclar davant aquesta impotència.
Xevi, des del fons de les nostres ànimes de càntir, gas a fondo i que els déus et siguin propicis...
