L’epidèmia actual ha posat en evidència a Catalunya que les prestacions socio-sanitàries no s’han fet sempre amb el rigor, la seriositat i les condicions que caldrien. Més enllà del sistema sanitari estricte on, malgrat falta de recursos i retallades, les coses es fan amb professionalitat i amb una gestió pública que evita situacions de precarietat, de confusió o de flagrants incompliments, en el món socio-sanitari les coses no són, com es veu ara, ben bé així. És un terreny confús, opac, obscur i en el que allò que és públic i allò que és privat es barreja, com és confon el que hauria de ser un dret amb la caritat cristiana mal entesa. La Catalunya actual continua essent un retrat del disseny de l’època pujolista. Al “Gran Conductor” li agradava embolicar les coses i especialment convertir el que era un dret en una concessió generosa, la qual els seus adeptes arbitraven de manera discrecional i amb actitud displicent. Un món on aviat apareixerien un gran entramat de fundacions i associacions poc clares que s’encarregarien de portar a la pràctica les polítiques governamentals que no es feien ni amb les estructures ni amb la professionalitat pública. Un sistema de concessions a empreses privades, de dotació de recursos públics, els beneficiaris de les quals sempre intentaven dissimular la seva vocació crematística amb declaracions beintencionades sobre la seva funció social. No cal dir, que si hom pretenia saber qui era qui en aquest món, sempre li apareixien noms vinculats al món convergent, que entrarien o estaven de sortida de responsabilitats en les conselleries d’acció social o de salut. Un món que molt a l’estil peronista d’aquesta gent, el clientelisme polític i aprofitar qualsevol cosa per fer propaganda es tenien com a dret adquirit.
El tema de les residències d’avis ha estat un dels negocis més profitosos i indecents, tal i com es veu ara, però que hi ha gent que porta molts anys denunciant-ho i no se’ls ha fet cap cas. Poques places públiques i màniga ample a autoritzar ofertes privades sense gaires garanties ni controls estrictes. Instal·lacions sovint deficients malgrat ser institucions caríssimes, insuficients en espai i equipaments, amb exageradament molt poc personal i sovint amb un tracte molt poc adequat i humanitari als avis que hi ha anat a parar. Certament que hi ha de tot. Com també, en casos extrems, algunes residències que han practicat la tècnica d’escurar les butxaques i el patrimoni dels internats. No hi ha hagut ni control ni exigències sobre unes empreses que han construït el seu negoci sobre la necessitat de la gent gran, mentre els governants presumien públicament de tenir el tema resolt amb costos relativament baixos per ells i sense haver-se’n d’ocupar particularment. No hi ha miracles. Són els familiars de la gent ingressada qui cobreix no només els “costos”, sinó també el marge de benefici bastant ample en molts casos que aquestes empreses presentades com a emprenedors socials han acumulat. Però el coronavirus ha evidenciat les estructures fràgils i sovint indecents sobre la que s’havia establert el trànsit final dels nostres vells. Situacions dantesques de persones abandonades a la dissort de la malaltia amb escassa atenció i cap confort, en residències abjectes i pràcticament sense personal, i el poc que tenen poc adequat, precari i molt mal pagat. Residències gairebé sense capacitat per retirar els morts que acumulaven, una colla de les quals eren gestionades per Mutuam, una societat formada pel bo i millor de la conselleria de Sanitat de l’època de Boi Ruiz. La Catalunya de l’amiguisme va generar monstres. En el món sanitari i de l’assistència social se n’hi van concentrar molts. Tothom va mirar i mira cap a una altra banda, perquè generalment els pinxos acostumen a anar ben vestits. Hi ha deixadeses imperdonables, però n’hi ha que són criminals.
