'El pes de la neu' és la segona novel·la de l'autor quebequès Christian Guay-Poliquin, considerat com una de les promeses de la literatura canadenca en llengua francesa.
Estructura la novel·la en capítols curts anomenats per una numeració que puja i baixa sense cap sentit pel lector, fins que en un moment ens adonem que marquen el gruix de la neu que hi ha en cada moment.
Ens situem en un petit poblet del
Canadà que queda aïllat per culpa d'una apagada elèctrica general i un hivern d'intenses nevades. Durant aquest període un jove, el nostre narrador, es recupera d'un greu accident de trànsit on el cotxe l'hi ha caigut a sobre destrossant-li les cames. Conviu amb en
Mathias, un vell taciturn que ha acceptat tenir cura d'ell a canvi d'avituallament i una plaça en el primer comboi que surti cap a la ciutat.
Els dos homes es troben en una vella casa situada als afores del poble. Allà hauran d'aprendre a conviure, a suportar-se i sobretot ajudar-se. Sent dos complets desconeguts, depenen l'un de l'altre per poder sobreviure. Tot i que de tant en tant alguns dels veïns del poble s'acosten a veure'ls, a tenir cura de les ferides del noi i a portar-los subministraments, estan completament sols. Junts hauran de fer front al fred i a l'avorriment imperant. La seva relació s'anirà movent entre aquesta necessitat mútua i la desconfiança que els genera l'altre.
El paisatge blanc, majoritàriament silenciós, que els envolta és angoixant i quasi claustrofòbic tot i la immensitat de l'espai. La neu és la gran protagonista d'aquesta novel·la narrada en una esfereïdora primera persona.
Tot i que al llarg de la novel·la sembla que estiguem davant una trama completament estàtica, on fa la sensació que no succeeix absolutament res,
Guay-Poliquin sap mantenir una tensió constant que fa que el lector esperi que en qualsevol moment els fets es precipitaran i passarà quelcom de vital importància. I passar, passa i molt. Veurem l'evolució de la relació entre els dos homes, com a poc a poc es va capgirant i intercanviant-se els papers. Tot i que la dependència és mútua sempre hi ha qui necessita més de l'altre.
Estem davant una
distopia? Jo poder no diria tant, si de cas molt lleu, però sí que els fets són anòmals, l'apagada general, en el món actual. Sí que puc afirmar que són davant una novel·la molt fosca que ens farà patir des de l'inici fins al final. Notarem l'angoixa dels personatges, la desesperació, la soledat i l'aïllament que sofreixen.
Escrita amb una prosa brillant, quasi poètica en molts moments ens porta una història, de lluita i de superació i també d'amistat i estima. Un llibre que et captiva des de la seva portada fins al punt final. Una de les millors novel·les que he llegit en els últims mesos.
