Aquesta novel·la ha estat la primera que he llegit de l’autor noruec Jo Nesbo i, per tant, el primer cop que segueixo les aventures del detectiu Harry Hole; això ha fet que alguns dels comentaris que, en la novel·la, surten sobre el passat d’aquest detectiu no pugui ser correspost per aquest lector amb la complicitat que requeriria. Tot i així, el llibre està tan ben escrit que no cal saber els antecedents d’en Hole per seguir bé, perfectament la història del cas.
La novel·la, amb un estil dietari, superposa fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial amb fets actuals (de l’any 2000). Hom ja intueix que la informació del passat serà necessària per a resoldre el cas present però tot i així la narració manté la tensió en tot moment.
Ha de ser difícil per a un autor mantenir l’emoció i l’atenció del lector quan els dos –autor i lector- saben que un assassí quedarà sense ser jutjat perquè el detectiu de ficció no sap el que sabem nosaltres. I, encara més, si hom té la convicció que de saber-ho acabaria resolent el cas molt més aviat. I el lector s’ha de resignar a què l’autor decideixi acabar l’obra amb aquest secret benviu.
Hi ha, en la trama, enganys o paranys al lector que, quan te’ls expliquen, son d’agrair. Hi ha referències constants i centrals al nazisme als països nòrdics, recurs molt habitual en la novel·la negra d’aquelles contrades. Hi ha històries d’amor les quals acaben de diferent maneres i que enganxen, com a trama secundària, al lector. Hi ha personatges que indignen al lector, però que semblen tenir vida pròpia …
Si hi hagués de posar alguna pega, potser és molt forçat que aparegui un diari fet de puny i lletra del “pit-roig” que ajuda a en Harry a resoldre el cas. Penso que no li calia trobar-lo, estava tan a punt d’entendre-ho tot sense aquesta troballa que l’autor havia pogut deixar-lo lluir més. Però bé, me val la pena llegir aquesta magnífica novel·la.
Jaume Salés i Malian
13 de gener de 2016
