Vivim en un món cada cop més inestable i amb una societat atemorida. El globalisme més que proporcionar seguretat, el que ha fet és convertir qualsevol episodi local en un problema potencialment mundial. Resulta paradoxal que, en una societat dominada pel coneixement tecnocientífic, la vulnerabilitat sigui cada vegada més gran. Hem desenvolupat coneixement i productes que ens fan més indefensos i sentir-nos més desarmats i desvalguts. Sabem que hem creat una ingent capacitat de generar elements patògens. Apareixen virus cada vegada més resistents per a la mutació que produeix l’ús i l’abús de productes farmacèutics en una societat abusivament medicalitzada i addicta als fàrmacs. Consumim constantment antibiòtics i no sempre de manera conscient, ja que els seus rastres són presents a les aigües i en una bona part de la cadena alimentària, i molt especialment en aquells productes que tenen origen animal. Posar sota control les noves malalties és i serà el gran repte del coneixement medicosanitari en un món interconnectat en què els temors i els terrors es difonen i ens afecten de manera immediata. Curiosament, l’accés automàtic a la informació i el coneixement no ens tranquil·litza socialment, sinó que en la mesura que de tot se’n pot fer espectacle i mercaderia, acabem per ser víctimes de rumors, invencions, fantasies o fake-news. Igual que en el desinformat passat. La història parla de la “gran peur” que es va produir a la França d’abans de la Revolució de 1789, feta de notícies falses, fams, inseguretat i de temors ancestrals.
El sociòleg alemany Ulrich Beck va tipificar fa uns anys el que anomenava “la societat del risc global” per referir-se als nostres temps. Creia que a la societat moderna hipertecnològica i aparentment integrada i segura, els riscos socials, polítics, econòmics, industrials i mediambientals tendeixen cada cop més a escapar del control i protecció de les institucions, les quals resulten incapaços d’impedir fenòmens que, de fet, són imprevisibles tant pel que fa al desencadenament com als seus efectes. Tants esforços per fer-ho tot mesurable i previsible, no han fet sinó tornar i encara de manera més profunda les nostres societats a la incertesa. Qualsevol esdeveniment local pot tenir efectes demolidors en la confiança i els comportaments globals. L’atemptat de les Torres Bessones va afectar l’estat d’ànim de tot el món i ens va tornar als temps dels temors i de les inseguretats. Que no dir dels girs de la geopolítica: Ucraïna, Isrel, Gaza… Els esdeveniments únics no són previsibles ni la reacció de les societats cap a ells. No hi ha algorisme que pugui preveure els fenòmens meteorològics extrems que es donen cada cop més, ni sobtats moviments migratoris o la irrupció d’una nova malaltia. Habitar un món global ha de tenir coses bones, però ara com ara la majoria de la gent ens ha convertit en més pobres i molt més vulnerables. L’ansietat es projecta amb por i aquesta es contraposa a la confiança. I no hi ha societat sense bones dosis de confiança.
La població amb més de trenta anys ja ha viscut cinc grans crisis, les quals incideixen de manera brutal sobre la sensació de buit i un futur, en el millor dels casos, preocupant. Es va conèixer en directe l’atemptat terrorista del World Trade Center i tots els efectes subordinats. Va patir a les carns la dura crisi que va assolar el món Occidental i especialment Europa el 2008 i que va acabar amb l’estabilitat d’un capitalisme fagocitat pel sector financer. S’ha vist impactada amb les tremendes imatges dels refugiats el 2015, on naufragaven no només barques de migrants sinó la manca de solidaritat europea amb les víctimes atroces d’unes guerres que es lliuraven en nom seu. Va venir després l’impacte inesperat i cruel de la pandèmia de la Covid-19, amb els seus efectes emocionals i econòmics encara difícils de comptabilitzar. Aquest mateix any la geopolítica i la seguretat internacional ha capgirat la invasió d’Ucraïna, així com els vaivens nord-americans en política internacional i la possibilitat d’un conflicte a gran escala amb la Xina per la sobirania de Taiwan. Moltes emocions, massa. Molts inputs que ens provoquen més aviat una sensació de fragilitat i d’inseguretat extrema. La guerra sagnant entre Israel i Palestina només és la última entrega de la incertesa dominant.
Els populismes resulten, a dreta i esquerra, les vies d’escapament per expressar no tant el descontentament com el desconcert en què habiten nombroses capes de la població. La seva força actual com a forma del “polític” resulta un símptoma d’una multitud de malestars, els quals no són exclusivament de tipus material. Hi ha factors culturalistes que provoquen l’apreciació d’amenaces en la pèrdua de referents, el temor a la immigració, la possible allau de refugiats, la percepció d’inseguretat… El sentiment de “pèrdua” és crucial, provoca desemparament, inquietud i temor. Tot ha deixat de ser com era.
