El reputat intel·lectual i polític progressista llatinoamericà, Álvaro García Linera, explicava ja fa uns anys que, al continent americà, ja no hi havia gaire perill de cops d’estat militars o bé d’intervencions de soldats dels Estats Units, ja que de la funció de liquidar a polítics i governs d’esquerres se’n ocupaven els jutges. Que si abans a les acadèmies militars dels Estats Units s’hi preparaven militars i torturadors de països llatinoamericans per anar rectificant amb la força allò que deien les urnes, a les darreres dècades es formaven a jutges d’aquests mateixos països en les costoses i elitistes universitats del veí del nord. Quan tornaven al seu país, feien la feina. Quan li vaig sentir explicar, vaig pensar que era força cert i que la manera d’acabar amb règims progressistes a l’Amèrica Llatina era, cada vegada més, amb intervencions judicials que feien la funció de braç armat del reaccionarisme (casos d’Evo Morales, Lula, Dilma, Correa…). Però, creia jo, només podia passar en territoris on els sistemes democràtics estaven poc consolidats i la divisió de poders no havia quedat ben establerta. Que això no era possible a Europa, vaja. Anava errat. El que s’ha evidenciat aquesta setmana a Espanya, dir-ne cop d’estat seria un abús injustificable del llenguatge, però amb la interferència intolerable del món judicial per mitjà del Tribunal Constitucional sobre el poder legislatiu, s’ensenyen algunes vergonyes, es posa en crisi, ara sí, això que s’ha anomenat el Règim del 78 i que va ser el resultat de la reforma política que va permetre sortir del franquisme i instaurar un sistema democràtic a Espanya.
La dreta espanyola, cada vegada més extrema i rància, bloqueja la necessària renovació dels òrgans judicials espanyols sigui dit en sentit ampli -Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem- per tal de mantenir no una hegemonia ideològicament conservadora, sinó un predomini absolutament reaccionari que pretén eternitzar-se en la seva posició de poder. Uns jutges que formen un pool d’interessos amb els partits de la dreta -PP, Ciutadans, Vox-, i també amb la dreta mediàtica madrilenya tan poderosa. No se sap ben bé qui té la primacia en aquest bloc, tot i que probablement la “carcúndia” judicial marca el pas donat que els deutes en forma de sobreseïment de casos de corrupció que els hi té el Partit Popular són immensos. Mantenir jutges caducats en els seus mandats per tal de controlar la judicatura i que siguin aquests els que bloquegin la seva substitució resulta grotesc. La Constitució de 1978 es fonamenta sobre el sentit de responsabilitat dels grans partits, els quals estan obligats justament a grans acords en els temes fonamentals. El de mantenir una adequada divisió de poders és especialment rellevant. La dreta, però, ha apostat per les formes trumpistes i per generar enfrontament i polaritat. No té la lleialtat institucional, el sentit d’Estat que tot i provenir del franquisme si que va tenir en els anys de la transició. Ara, practica el cinisme i s’ha descarat en la defensa dels seus interessos de poder: el que no guanyem a les urnes ho fem a la judicatura.
La reforma de les majories necessàries per renovar el poder del jutges resulta ineludible. I caldrà fer-ho a través d’una llei orgànica que quedi blindada pel parlament i fora de l’abast de tribunals que fan de jutge i de part alhora. Què hi guanya la dreta amb aquest ajornament forçat? Temps per fer soroll, donar la sensació de caos, impossibilitar el diàleg i la possibilitat d’acord, cavar encara de manera més profunda la trinxera política que va separant cada vegada més la societat espanyola. Pot ser que la nova llei que es tramitarà resolgui, momentàniament, aquest impasse, però no resoldrà la deriva reaccionaria d’una dreta cada vegada més assilvestrada, com tampoc la pulsió arrogant i corporativista d’una magistratura ancorada en posicions ultraconservadores i de defensa dels seus privilegis. No els importa el mal que fan a la democràcia espanyola perquè, uns i altres, aquest no ha estat un distintiu que els hagi preocupat fer-lo del tot seu.
