El gran partit, almenys fins ara, de la dreta espanyola viu de manera certament inquieta el seu primer procés de primàries, de les que haurà de sortir el seu nou president. Una pràctica nova en aquest partit, que fins ara havia funcionat amb les habituals designacions de successor que feien els líders sortints, tot ungint el seu relleu. Fins i tot en això sembla que Mariano Rajoy s’ha volgut distanciar del seu antecessor, tot i que ell mateix havia gaudit del privilegi de la unció. Aquest tipus de processos, que teòricament haurien de servir per dinamitzar les organitzacions, en realitat les tensionen y posen en evidència les seves febleses i limitacions. De fet, generalment els processos de relleu es produeixen després de fracassos polítics i electorals i, per tant, més que desitjos de renovació i de reeimpuls, apareixen les frustracions acumulades, els comptes pendents i aquells odis d’especial intensitat, que com es habitual en la política, no es tenen tant amb els rivals com en els companys de partit. Situacions que haurien de servir de regeneració y de catarsis, en realitat es converteixen en alineaments forçats de tothom amb aspiracions, esperant haver fet “l’escapada bona” seguint al candidat triomfador.
I certament al Partit Popular l’ha agafat a contrapeu i de manera inesperada la sortida del Govern i el seu escapçament. Els “enemics íntims” que competeixen no ho fan a partir de propostes polítiques –això ja no es porta-, sinó en intents de simbolitzar que cadascú d’ells té una bonica història que explicar als afiliats y a la ciutadania, tot situant-se en el terreny de la mera representació i del què és emocional, tot i que per sota mà no renuncien a continuar la tan habitual política de les filtracions sobre corrupteles familiars o graus universitaris regalats, que semblen ser molt comuns en la darreres versions de la política a Espanya. Possiblement pot guanyar qualsevol dels tres grans candidats. No crec que ningú sàpiga quines són les seves diferencies, més enllà de representar grups d’interessos polítics i no tant, obertament confrontats. Ja s’ha comprovat moltes vegades com els processos de democràcia interna dels partits, els “carrega el diable”. Probablement qui s’imposi, continuarà la batalla que té el partit amb Ciudadanos, que ha decidit fa un temps disputar-li l’espai polític i el relat de la dreta espanyola, tot aprofundit la seva narrativa “patriòtica”. La sensació és que el nou president popular, serà de transició i tot i que en política no es pot donar cap sensació per definitiva, probablement algú a “cremar” el la comtessa electoral del 2020.
Resulta curiós en aquest procés de primàries, com s’evidencien les febleses i misèries dels partits polítics. Accepta ara el PP, que fins el 80% dels cens molt inflat de 800.000 afiliats, ni segueixen el partit ni estan al dia del pagament de quotes. Els partits de masses, ja fa temps que varen morir, suplerts només per tant en tant per moviments de més ampli espectre. Els partits només són maquinàries per anar a eleccions, recaptar ingressos per afrontar campanyes que s’han tornat molt cares i pols d’atracció d’aquells que veuen la política com a la seva activitat professional, el seu modus vivendi. No es l’únic partit que li passa això, com tampoc que els seus afiliats ni tan sols es mobilitzin per votar el seu líder. El PP reconeix que, a dia d’avui, només s’ha registrat per fer-ho, un escàs 7%. Una evidencia més de que els grups polítics han deixat de ser la opinió pública organitzada al voltant de projectes engrescadors, per esdevenir marques que llencen eslògans per aconseguir momentàniament el nostre suport, a canvi de proporcionar-nos de manera efímera algun vincle emocional y un simulacre de democràcia participativa. La política ja només és performance y una inacabable campanya de comunicació.
