Espanya té un dels preus de l’energia elèctrica més cars d’Europa. No es que li falti capacitat de producció, que en sobra, ni que no es tingui un accés suficient i diversificat a les fonts que l’han de produir. Té un problema d’oligopoli, és a dir d’uns pocs operadors que acaben per fixar condicions i que fan que el concepte de competència, almenys de cara al consumidor resulti una ridiculesa. Però té, sobretot, un sistema tarifari que està fora de tota lògica i que resulta una bicoca per a les companyies presents en aquest àmbit. El sistema de subhasta establert en el mercat majorista, i que acaba per ser decisiu en el preu final que paguem els consumidors, resulta extraordinàriament pervers i sembla que a nivell governamental els resulta intocable davant el risc de molestar a la Unió Europea o fer enfadar les influents grans companyies que en són beneficiaries. En aquests mesos de juliol i agost, gairebé cada dia batem rècords en el preu de la llum. Aquesta setmana hem arribat a la brutal xifra de 122,76€ el megavat/hora i sembla que la tendència alcista continuarà. Perquè ens en fem una idea, ara fa un any el preu no arribava als 40€ (Mw/h). ¿No seria el moment de fer-hi alguna cosa? Cares de preocupació i bones paraules per a possibles vies de solució molt parcials i a futur, però cap acció clara, contundent i immediata com mereixeria una situació tan excepcional i insostenible. El temor gairebé reverencial cap a les empreses operadores fa que es desestimi una intervenció i taxació de preus, cosa que caldria almenys durant un període de temps de cara a reorientar i reorganitzar el sector i especialment canviar el sistema tarifari basat en subhasta. El preu de l’electricitat afecta de manera brutal les economies domèstiques, però també a l’activitat empresarial, essent un factor de cost que resta competitivitat a les empreses que produeixen a Espanya quan han d’operar en el mercat internacional. Aquest no és un tema menor, com no ho és que una part de la població no es pugui permetre el consum que es requeriria en plena onada de calor o bé que s’hagi de recórrer a desplaçar bona part del consum a la franja horària menys costosa de la matinada.
Tot i que el sistema de funcionament del mercat elèctric és força complex i difícil de comprendre en els seus detalls, com, per cert, també ho és el rebut elèctric que rebem a casa; sembla força evident que un sistema de subhasta en la compra majorista organitzat per fonts que van de l’energia més barata a la més cara i que sigui aquesta, el gas, la que acabi fixant el preu pagat pel conjunt, resulta una brutalitat. No té sentit que el que es paga no tingui a veure amb costos de producció notòriament diferencials. Els baixos costos de produir la nuclear, la hidroelèctrica, o les altres renovables es veu premiat amb el mateix pagament que reben el gas o els drets d’emissió de CO2 que són les fonts que entren al final del procés i que ho encareixen. L’especulació està servida: aportar molta energia de baixos costos i que finalment es pugui cobrar segons l’aportació en el tram final a costos elevats. La paralització governamental en aquesta situació resulta preocupant, ja que proporcionar energia suficient a preus raonables hauria de ser una obligació. Quan es treu el tema de crear una societat pública de distribució que pugui garantir justament el caràcter de servei públic es tiren pilotes fora i es diu que cal deixar funcionar al mercat privat. No s’explica, que a França o a Itàlia les companyies energètiques més importants tenen capital públic. Que les mesures pal·liatives que s’instrumentin siguin baixar l’IVA (del 21 al 10%), altres impostos o el cànon que es paga per fomentar les renovables no són només un pegat, són una molt mala idea. El problema del preu que paguem per l’energia elèctrica no és d’excés de càrrega tributària, sinó de l’existència d’un mecanisme de fixació de preus que permet l’obtenció d’uns beneficis desaforats i injustificables.
