Tal i com ha evolucionat la dinàmica política dels darrers anys, amb la polaritat extrema que plantegen les dretes i les noves extremes dretes, han fet que el quer passi aquest diumenge a Espanya amb les eleccions, sigui crucial pel futur d’Espanya i Catalunya, però també per la Unió Europea. Aquest 23 de juliol no va d’unes eleccions en les que cadascú faci les opcions que cregui convenient i que el resultat, agradi més o menys, mantingui la normalitat del sistema democràtic tant si s’escora més cap a la dreta o es manté tirant cap a l’esquerra. D’això ha anat l’alternança política a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Acords fonamentals compartits per la major part de l’arc polític i canvis d’orientació de vot segons les percepcions majoritàries de l’electorat a cada moment. El que ens juguem al final d’aquesta setmana va molt més enllà de tot això. El populisme dretà, la suma del PP i Vox representa una esmena a la totalitat al sistema democràtic tal i com el coneixem a Espanya i Catalunya. Se’l buidarà de contingut. Es trenquen els consensos de la transició política, així com el respecte, reconeixement i tolerància que, justament, la van fer possible. Es qüestionen les llibertats bàsiques, els drets socials, els pilars de l’Estat de benestar, l’existència d’un Estat plurinacional. L’agressivitat de les polítiques que es plantegen, l’autèntica revenja amb la que es diu volen capgirar la situació, trencarà i ja ho han fet un bon tros fins ara, la cohesió social i obrirà un període obscur per al futur d’Espanya. No és tremendisme, és realisme. Es plantegen objectius regressius en tots els camps: les polítiques econòmiques, la fiscalitat, els drets laborals, els ajuts socials, la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i de premsa, l’exercici de la cultura, el respecte a la cultura i a les llengües diverses… Resulta paradoxal, que ara aquells que de vegades amb una certa frivolitat posaven des del progressisme en qüestió l’anomenat “règim del 78”, ara es veuen obligats a defensar-lo com a trinxera enfront la cultura nacional-catòlica i el conservadorisme empeltat de ranci franquisme que torna.
No s’hi val a instal·lar-se en el relativisme davant el que ens ve, ni a dir que això no va amb “nosaltres”. Va de llibertat, de convivència i de no fer un pas enrere en relació els avenços que ha tingut aquest país ençà de la Transició. Darrera el somriure inepte de Feijoo i la grolleria de militar “xusquero” d’Abascal, hi ha el retorn a l’Espanya en blanc i negre, a l’hegemonia de les elits econòmiques extractives de sempre, a la limitació de les llibertats, al landisme, a tornar-nos a situar a la cua d’Europa, a dificultar l’expressió dels moviments socials i la diversitat, a que Norma Duval torni a ser el símbol d’allò cultural, a que els nostres dirigents ens tornin a fer passar vergonya. Més enllà d’afinitats i fòbies i filies conjunturals, ara estan en joc coses molt serioses, i seria bo que la ciutadania progressista i decent es mobilitzés omplint les urnes de vots i de dignitat. El contenciós és clar i nítid, no hi valen subterfugis o excuses de mal pagador. Hi ha només dues opcions confrontades, encara que el vot de cadascú pugui expressar les seves matisacions. Que ningú s’enganyi, els que plantegen sortir d’aquesta disjuntiva, és que ja han triat pel que es creuen que els convé; l’opció pitjor. Aquesta és la realitat. I aquesta vegada si que és veritat que Europa ens mira. El futur de la Unió Europea té molt a veure amb el que passi diumenge a Espanya. Els europeistes d’arreu ja han fet la seva opció. A la major part de les cancelleries europees, hi hagi socialdemòcrates o bé conservadors, tenen molt clar el que és bo que passi aquest diumenge, i és la continuïtat del govern de Pedro Sánchez. El futur de les institucions europees no pot passar per estar governades per euroescèptics o euròfobs que, a més, li deuen molt a Vladimir Putin.
Hi ha moments per l’escepticisme, la mandra i fins i tot el “tantmenfotisme”. Hi ha moments, però, que els arbres dels nostres malestars i insatisfaccions ens han de deixar veure el bosc de la nostra societat i el perill de que sigui incendiat per la dreta populista il·liberal i la nova extrema dreta que avença per Europa. Deia un antic i funcional eslògan socialista que “si tu no hi vas, ells tornen”. I el que torna és força pitjor de la dreta que ens amoïnava fa uns anys quan es va encunyar aquesta frase. A base de falsedats i demagògia han activat als seus. Aniran tots a votar. Caldria que la societat que pensa en el progrés i la convivència també ho fes. Temps per recordar el poeta irlandès William Butler Yeats quan alertava sobre el desistiment tot escrivint “els millors no tenen cap mena de convicció, mentre que els pitjors estan plens d’intensitat apassionada”.
