Doris Lessing va guanyar el Nobel de literatura l'any 2007, abans havia estat guardonada amb varis prestigiosos premis entre els quals l'XI Premi Internacional Catalunya el 1999 i el Príncep d'Astúries a les Lletres al 200. Per vergonya meva fins fa unes setmanes no havia llegit res d'ella. Per endinsar-me en la seva narrativa em vaig decantar per una de les seves novel·les més conegudes.
'El quinto hijo' es va publicar el 1988, tot i que l'arc temporal de la novel·la es situa a entre la dècada dels seixanta i dels setanta, quan els costums socials s'adeqüen molt més al que l'autora ens vol relatar.
David i Harrietsón una parella d'inadaptats socials de la seva època. La seva manera de concebre la vida i la felicitat xoca frontalment amb la realitat. Es coneixen en una festa d'empresa i connecten d'una manera que difícilment ho podrien fer amb ningú més. Ràpidament es casen i passen a formar una família. Compren una majestuosa casa que paguen, com tot, amb l'ajut del pare d'ell i que pretenem omplir-la de fills, sis, vuit, deu…, no hi ha límit, fet que fa que es guanyin la desaprovació de les seves famílies, ja que, quan només tenen els quatre primers, necessiten constantment l'ajuda de la mare d'ella per fer-se'n càrrec, a part de la ja mencionada ajuda financera del pare d'ell.
La casa sempre està plena de gent que hi passen les vacances de Nadal, Setmana Santa o estiu i que s'hi queden més dies dels previstos gràcies a la generosa hospitalitat de la parella, però Harriet quedarà embarassada per cinquena vegada i l'arribada d'en Ben ho trastocarà tot.
Ben té tots els ingredients per ser un psicòpata. La seva arribada i haver de cuidar d'ell farà enfonsar els fonaments familiars tan aparentment sòlids fins al moment. Provocarà les primeres i agres discussions entre els seus pares i l'enfrontament més visible amb la resta de familiars.
La seva condició mai és diagnosticada, els metges i mestres es neguen a reconèixer que és alguna cosa més que una mica lent. Tot i en cap moment es considera que pugui ser un tipus d'autisme, sí que la seva condició es posa en contrast amb la d'una cosina seva amb síndrome de Down.
No anomenar la condició de Ben permet al lector, i a l'autora, a projectar tots els mals del món sobre la seva figura. La seva pròpia mare arriba a especular que el nen pot ser un retrocés genètic: un troglodita o un follet. Horrorós exemple de l'estigmatització dels discapacitats.
La lectura, partint d'un conflicte aparentment familiar, ens fa reflexionar sobre qüestions com: la maternitat — la mare com objecte de judici, si tot va bé és el mínim que s'espera d'ella, però si quelcom va malament es culpa seva—; la felicitat i el que significa per cadascú i els mètodes que es fan servir per aconseguir-la; i la (no) acceptació d'aquell que és diferent. També ens parla de classisme i d'una societat incapaç de donar les respostes adequades a problemes massa complexos.
No és una lectura fàcil, és un llibre dur, a estones duríssim, fosc, ombrívol; amb tocs de terror psicològic. Un llibre curt i contundent, escrit amb una prosa ràpida i brillant que ens mostra el millor de la literatura contemporània.
