Feia temps que tenia pendent la lectura d'aquesta novel·la, per això quan el passat més de juliol es va fer amb el prestigiós premi «Dashiell Hammett», ja no vaig voler retardar més la seva lectura.
L'autor ens apropa als esdeveniments que van succeir a
Euskadi, i que van afectar a tota la geografia espanyola , durant la llarga època que va des del
1946 al 2015. Articulada amb capítols breus encapçalats per l'any que transcorren els fets, la història és com un gran cobrellit fet de patchwork on a poc a poc tots els retalls aniran encaixant a la perfecció, i és que el que ens presenta
Bas, servint-se d'un gran ventall de personatges, no són més que retalls de relacions familiars i veïnals. Relacions que a mesura que ens endinsem en les pàgines del llibre veurem com cada cop es tornen més complexes i com a poc a poc tots tenen a veure amb
tots.
Juan Basens parla de la problemàtica d'ETA i ho fa des de tots els punts de vista possibles: els que hi pertanyen, els que ho pateixen, els qui ho volen erradicar..., així veurem també com s'actua des del govern de l'època o l'entrada en escena del Grup Antiterrorista d'Alliberament, Gal; com ho pateixen les famílies de les víctimes i les diferents postures de les famílies dels etarres. Per molt que l'autor canviï els noms reals dels personatges, la majoria són perfectament identificables.
De tot aquest mosaic d'històries que Bas en presenta, n'hi ha una que és l'eix pivotant de la trama, la de Margarita Pérez Mendieta, alies «la Pantera», que s'uneix al grup terrorista després que aquest assassini al seu pare, un Guàrdia Civil. Tota la resta de personatges, de mana directa o indirecta estaran relacionats amb «La Pantera».
Juan Basno només fa un retrat de la societat basca d'aquells anys, ens explica part de la història recent d'Espanya i del sud de França, el mal anomenat «conflicte basc». Un dels episodis més negres de la història del país, on els vencedors van ser vençuts i viceversa.
«El refugio de los canalles» és una lectura dura, tant per l'època en que es situa com pels fets que narra, l'autor no escatima detalls en fer-nos veure com podia ser una sessió de tortura dels GAL, ni la sang freda de disparar dos trets a la nuca a una persona o matar nens perquè són «víctimes col·laterals». El cert és que la majoria de capítols són un cop de puny a la boca de l'estómac del lector, que fa que ens encongim sobre nosaltres mateixos en visualitzar el que ens està narrant. Tot i aquesta, o precisament per ella, duresa és una lectura molt recomanable.
