Ja hi ha qui qualifica Internet com un “sistema de parceria”, ja que, posant els mitjans de producció en mans de les masses, aquestes produeixen continguts en benefici dels gegants que controlen la intermediació de la Xarxa. Un sistema molt eficient per fer beneficis, ja que la mà d’obra feineja sense cobrar i a plena satisfacció fent-ho. El model de negoci de Google, Facebook, Twitter o de totes les pàgines de comentaris de consumidors, funcionen amb aquesta lògica implacable de la gratuïtat. El terme emprat de “contingut generat per l’usuari” falseja la realitat, ja que implica pensar que el contingut que se’ns proporciona és valuós. La realitat és més prosaica i es refereix a continguts elaborats per aficionats, sense cap control de qualitat i majorment d’escassa fiabilitat. El terme “amateurisme” es defuig, però aquesta és la veritat d’aquests continguts que inunden Internet i que els estudiants utilitzen per realitzar els seus treballs acadèmics.
El món dels “ciberhipsters” està realitzat una funció de justificació del treball no remunerat, de l’amateurisme i de les grans oportunitats que ens brinda a tots la Xarxa. Un es pot enganyar com vulgui, però el vernís de modernitat que es pretén donar al que és la precarització extrema, la baixa qualitat i l’espoliació del què és dels altres, difícilment se sosté. Molta retòrica grandiloqüent sobre l’empoderament social que facilita Internet, que tothom pot fer qualsevol cosa sense recursos, finançament, contactes o formació; però els realment beneficiaris no són l’audiència entusiasta que vol creure en aquesta “terra promesa”, sinó les grans plataformes amb la publicitat i la venda de dades i aquests nous gurus en forma de conferències o contractes editorials. Viuen en una bombolla tecno i creuen que la Xarxa canviarà el món, convertint-nos a tots en creadors d’informació i en emprenedors de nous i imaginatius negocis. S’argumenta, com el cost de produir contingut està apropant-se a zero, amb la qual cosa, de ser cert, implica que no hi haurà a la Xarxa cap contingut fiable ni que valgui la pena. Tot serà realitzat per aficionats. La realitat tampoc sembla acostar-se a aquesta “democratització de la informació”. Si un analitza els blogs d’informació més populars, formen part dels grans conglomerats de mitjans de comunicació. Una altra cosa és que es beneficiïn d’obtenir el que divulguen a un cost ínfim, semblant a la qualitat del que proporcionen. Estem en el món de la “apropiació” que, curiosament, s’ha convertit en legal.
Probablement ningú com Amazon ha fet tant per devaluar el coneixement. El seu model de negoci descansa sobre el low cost del saber, sotmetent a les editorials i desconsiderant el valor aportat pels autors. El mateix succeeix amb el treball periodístic en els mitjans de comunicació. Produir contingut es considera un mer passatemps que no requereix remuneració, o molt escassa. Per a això es enalteixen les virtuts de l’amateurisme en el sentit de labor realitzada per pura gratificació personal no monetària. De fet, en el món de Silicon Valley es menysprea el concepte d’autoria individualitzada, manejant els típics conceptes de coneixement distribuït, els mitjans com una cosa social, la producció entre iguals… És una visió de la creativitat de tipus medieval, on l’autoria no té cap pes específic. De fet, a Europa, l’autor no va tenir un paper reconegut fins a la Il·lustració. El paradoxal, és que en aquest entorn ultratecnològic es venera al geni, al geek (friqui) informàtic, al il·luminat, però no a l’autor que crea continguts intel·lectuals. Creure que es pot desenvolupar una cultura avançada sense la professionalització dels escriptors que hem tingut en els dos últims segles, resulta una temeritat.
Malgrat les limitacions del voluntarisme resulten força evidents, per gurus com Kevin Kelly l’autoria romàntica ha mort, i el futur gloriós té a veure amb la superació de la propietat sobre el coneixement, entenent aquest com una cosa que resulta de l’acció col·lectiva. Vincula la creativitat a la col·laboració, superant els individus aïllats. Al seu entendre tots som creadors de contingut. El què hi ha és una igualació del valor intel·lectual situant-lo en la zona més baixa. És en aquest sentit que es nega ja el concepte de llibre com a aportació completa i tancada. Es pretén triturar la seva estructura i el seu contingut i que tothom el pugui reescriure i modificar constantment. En les pròximes dècades, els algoritmes computacionals fusionaran la totalitat dels llibres en una única literatura en xarxa, un flux de paraules i idees interconnectades que poc tindrà a veure amb la unitat conceptual que el seu autor havia plantejat a l’escriure. Horrorós.
