Va costar molt d’arribar als Acords de París sobre el canvi climàtic. Van ser necessàries molts intents frustrats i moltes evidències, perquè el tema dels límits mediambientals del planeta s’assumís com una dada objectiva i no com un mite, com alguna cosa més que una invenció catastrofista d’ecologistes i altres malastrucs progressistes. El clam del món científic i la creixent preocupació pública van obligar a molts països a signar un protocol per posar limitacions a l’escalfament global que pocs anys abans era inimaginable que ho fessin. La nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria de manera progressiva dominar la natura i posar-la al nostre servei. El desenvolupisme, el creixement econòmic continu ha estat la filosofia que ha mobilitzat esquerres i dretes des de la revolució industrial. La superioritat inqüestionable de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de subjugar-la i dominar-la com si les seves possibilitats i la seva capacitat de regeneració fos infinita. La externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus, no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem els seus efectes perversos, tot mantenint la creença que la ciència i la tècnica ja hi trobarien la solució. Excés de fe. Mentrestant el qui dia passa any empeny ha permès que el malbaratament i la generació de residus fos la base sobre la qual se sostingués el sistema econòmic i social.
Es tractava, d’una vegada, de considerar totes les externalitats del procés productiu i de l’activitat humana, incorporant-les al sistema de càlcul de costos, adquirint un compromís consistent en llegar un món habitable a les generacions futures. Certament els avenços sobre el tema de l’escalfament global no han estat mai ni tan ràpids ni tan precisos com hauria estat desitjable. El Protocol de Kyoto de 1997 sobre la disminució de gasos d’efecte hivernacle, va resultar frustrant, amb postures excessivament diletants i amb incompliments notoris (Xina, Índia, EEUU), tot i que les seves pretensions eren aleshores força modestes. S’havia fixar una reducció d’emissions del 5% per al 2010, quan en realitat van augmentar un 40% en aquell període. Per evitar l’augment mitjà de dos graus centígrads a 2050 per efecte del canvi climàtic, s’haurien de reduir les emissions mundials en un 80% en relació al 1990. Aquest és el panorama, aquestes són les dificultats i el camí fet no és que sigui escàs, sinó exactament ha anat en sentit contrari. Els acords de París de finals de 2015 eren força més engrescadors i realistes. Hi havia ja masses evidències com per negar el canvi climàtic i l’actitud dels Estats Units i la Xina, força més col·laborativa. Uns acords signats ja per 195 països i amb compromisos importants tant de reducció d’emissions, com d’intervencions mitigadores de combatre ja els efectes, amb mesures a aplicar i fer el seguiment a partir del 2020. Probablement encara tot plegat insuficient per revertir una dinàmica que ja ha activat tota mena de llums d’alarma en forma de catàstrofes i processos de desertització, però com a mínim se situava en un marc d’acció global –no es pot afrontar d’altra manera- i s’ubicava coma repte central a respondre per part de l’economia i la política. Fins i tot un escèptic sobre el tema com Mariano Rajoy, havia abandonat l’argument del relativisme científic sobre la qüestió.
Ara, Donald Trump acaba de retirar als Estats Units de l’acord, el que provoca un salt endarrere enorme pel que fa a les qüestions mediambientals amb efectes grandiosos tenint en compte el seu paper de primera potencia mundial. A hores d’ara, una decisió com aquesta ja no és que sigui una imprevisió i una irresponsabilitat, és directament un comportament criminal.
