En pocs dies han saltat a la palestra informativa dos temes que encara que tenen poques coses en comú han servit per evidenciar la barreja insana que es pretén fer entre el que és personal i el que és polític, com també l’esperit inquisitorial no tant de la ciutadania com d’una cultura molt imperant en els mitjans de comunicació molt àvida i estimulada quan es tracta de “fer llenya”. Em refereixo a les imatges d’un alcalde ebri i a les filtracions sobre possible assetjament sexual per part d’un ex-diputat. Tant un cas com l’altra s’han magnificat, repetit i reiterat als mitjans fins acabar criminalitzant a dues persones de manera injustificada. Al fer córrer imatges i fer acusacions grandiloqüents i gratuïtes no es té en compte el dany que s’infligeix a persones, en molts casos de manera irremeiable, ni al fet que en una societat lliure allò que és personal s’hauria de mantenir estrictament en aquesta esfera. No es tracta de defensar ni dir que es bo excedir-se en el consum d’alcohol, però si ho fa incidentalment en el seu temps d’oci, això no converteix a algú en més bon o mal polític. Certament que es desitjable que els polítics tendeixin a ser exemplars en el seu comportament, però no podem pretendre que estiguin alliberats de cometre els errors o caure en debilitats pròpies de la imperfecció humana. Hem d’aspirar a tenir polítics i dirigents capaços i honestos, modèlics en la seva entrega al servei públic, però no líders carregats d’una impostada perfecció que sempre sol ser moralisme irreal. Resulta significatiu en aquest cas, que el gran “pecat” van ser l’existència d’imatges, les quals van permetre magnificar el fet i alhora fer-ne una reposició reiterada per a la humiliació i escarni de la persona i per al dubtós gaudi morbós de la societat. Tot i resultar comprensible per la pressió patida, el denigrat va fer malament dimitint de manera precipitada ja que resultava acceptar una “culpa” que políticament, però també personalment, era inexistent. I més es va equivocar el seu partit si és que el va forçar a fer-ho, cosa que desconec.
En el cas de l’ex-diputat estem davant d’un episodi de caïnisme i venjança política tan típic de en algunes organitzacions. Un filtrat d’informació cap a un determinat mitjà que ja ens indica el grau d’enfrontament que s’està donant en aquell espai polític. Una propagació que deixa indefens i posa al peu dels cavalls un “inculpat” sense possibilitat de defensa. No es diu el què, sinó que només s’insinua. Així el lector pot imaginar el que vulgui. Cal suposar que no estem parlant de cap acusació de les que tenen la consideració de delicte i cabuda en el codi penal, doncs de ser així ja s’hauria substanciat per qui ho hauria de fer. El tema és més sibil·lí i de reminiscències totalitàries. “Expedients oberts” i “conductes impròpies” segons normatives internes d’una organització que creu ha d’anar més enllà del que regeix a la societat i així depurar els imperfectes. Tot plegat remet a codis de conducta sectaris i a la convicció que es pot intervenir en la vida de les persones de manera discrecional, amb la pretensió a més de portar a terme processos d’admissió de culpa i de reeducació. Quina por. Desconec si l’acusat va tenir o no actituds poc considerades o no adequades en les relacions personals que són inherents al treball en qualsevol organització i a la vida social. Però no m’interessa ni hauria de ser qüestió de debat públic. Hi ha coses que formen part de les relacions interpersonals, amb els errors i incomprensions que es vulgui, i és justament en aquest àmbit on s’han de dirimir i resoldre. Utilitzar friccions per degradar a les individus, per construir-los causes generals per a destrossar-los personalment i acabar amb la seva credibilitat, és precisament el que practicava de manera molt refinada l’estalinisme rus o el maoisme xinès de la “revolució cultural”. Només la vida pública resulta saludable quan allò que és personal i privat es manté en l’esfera íntima.
