Resulta indubtable que els càrrecs públics són consubstancials als règims democràtics, imprescindibles per a la representació col·lectiva i per a la gestió del que és comú. Discutir que hagin d’estar remunerats de manera suficient per viure’n em sembla fora de tota discussió. Fer-ho, sol ser a la base del discurs antidemocràtic o bé de la creença aristocràtica, de que això només ho han de fer la gent adinerada, com si fos una distracció per a estómacs satisfets i desvagats. Encara que en els segments elitistes del sector privat es paguin salaris impúdics -només cal veure els honoraris dels presidents de les empreses de l’ibex-, això no pot justificar mai que en el sector públic es faci alguna cosa semblant. Què és i no és just de pagar als càrrecs polítics resulta una mica difícil d’establir. De manera genèrica es podria afirmar que hauria de ser suficient, just i proporcionat a la responsabilitat. Si volem que en política juguin els millors, certament els salaris no poden ser molt baixos. Si són molt alts, però, accedir a un càrrec públic es converteix en un objectiu per a ascendir social i econòmicament i, això, dona empenta als arribistes i a la creació d’una elit que farà el que sigui per no baixar del vehicle governamental. Els excessos no se solen donar tant en els càrrecs primers, sinó en segons i tercers nivells on s’assoleixen gaps elevats entre el que es guanya en la política, o bé el que es guanyaria exercint la professió que, suposadament, només s’ha abandonat temporalment. “Fora de la política hi fa molt fred”, afirmava cínicament un beneficiari.
En política espanyola no hi ha grans excessos i, curiosament se’n cometen força més en la política comunitària. Sorprèn, però, l’escassa proporcionalitat. Que una part dels presidents autonòmics cobrin més del doble que el president del Govern d’Espanya crida l’atenció i, probablement, el salari de Pedro Sánchez (75.000 euros anuals) està poc d’acord amb la responsabilitat i els mals de cap que pateix. Que el president de la Generalitat ho dobli, deu ser que es té en compte que aquí la vida és més cara. En tot cas, que el màxim dirigent del país rebi un salari equivalent al d’un alt directiu d’empresa sembla lògic i poc donat a fer-ne escarni. Altra cosa és el tema del Parlament de Catalunya. Aquí l’historial és molt més qüestionable. Salaris exagerats i prebendes de tota mena a polítics i alts funcionaris sense cap mena de justificació. S’ha aixecat la llebre amb el cas de Laura Borràs, però el tema s’arrossega de fa temps. Sous molt alts, dietes ingents i sense justificació, indemnitzacions de sortida de presidents o de tota la mesa, remuneracions que es mantenen durant anys més enllà del mandat o bé salaris vitalicis per a la presidència. El que ara s’ha sabut resulta impúdic i injustificable. Tothom pot entendre que les autoritats públiques requereixen d’una transició per retornar a la seva professió, però no tant que una vegada haver gaudir d’un alt càrrec, ja no hagin de treballar mai més. Això passa amb la presidència del Parlament si s’aconsegueix fer un mandat de dos anys.
Que Laura Borràs es defensi de manera aferrissada en el judici que se li fa per haver fragmentat contractes de manera fraudulenta és ben lògic ja que justament l’assisteix el dret a defensar-se. No ho és tant, però, que hagi volgut mantenir formalment el càrrec de presidenta durant tot aquest temps doncs ha fet un flac favor a la institució posant-la en situació d’interinitat, barrejant un tema particular amb la política i embolicant-se amb ella. Si fos condemnada, hauria aconseguit computar prou temps com per assolir salari vitalici i altres prebendes. Seria això lògic? Seria ètica i estèticament acceptable? La veritat és que no. El Parlament té ara l’ocasió de esmenar excessos i convertir-se en una institució que hauria de resultar més exemplificadora del que ho ha estat.
