L’últim llibre que vaig llegir d’en John Grisham que tractava un tema d’advocats i del sistema judicial em va deixar un mal sabor de boca, podríem dir que em va deixar amb la sensació que, en el fons, no havia passat res, que havia estat una història plana, sense evolució. Quan això em passa, amb un autor, entro en quarantena amb ell i passo temps sense llegir-li res. Amb en John Le Carré –a qui adoro de l’època de l’Smiley- em passa igual. Doncs bé, he volgut saltar-me la quarantena amb en Grisham –de fet, el llibre me’l va passar el Tió o Pare Noel, com es vulgui- i en uns set dies m’he empassat “El secreto de Gray Mountain”.
El fet que hagi tardat tan poc a acabar-lo no ha estat perquè fos molt interessant o perquè m’enganxés. Però volia avançar a veure què passava més enllà del canvi de vida d’una advocada d’un gran despatx nordamericà, Samantha Kofer, que és acomiadada i que passa uns divuit mesos a Brady on descobreix que el dret pot servir també per fer feliços als pobres i els desvalguts que no poden pagar advocats per litigar contra poderoses multinacionals.
Però més enllà d’això, de conèixer a la Mathie, a l’Annette, a en Jeff i en Donovan Gray, amb alguna revolcada inclosa, quan acabes de llegir el llibre no has acabat cap història, cap dels casos començats –mig a desgana- per Samantha no han acabat, ni, a vegades, començat. La novel·la acaba amb tot obert. I el secret de Gray Mountain? A banda de ser un amagatall d’uns documents que ni tan sols sabem què diuen, que no tenim el plaer de veure com són de decisius, a banda de tot això, quin coi de secret té Gray Mountain? Sincerament, ni idea !
Resumint, torno a situar en John Grisham en quarantena! Això que diu el llibre com a lema “el millor autor de thriller viu” no ho compateixo. I si fos cert que és el millor autor de thriller viu, seguiria llegint el segon millor autor de thriller mort, abans que ell. Ho sento, però és que és molt frustrant acabar un llibre de trama judicial i quedar-te amb mal regust de boca perquè no hi ha hagut cap judici que hagi viscut el lector, ni cosa que se li assembli. I a sobre, totes les crítiques tenen un to totalment al revés del que acabo d’escriure. No hi dec entendre res!
Jaume Salés i Malian
Gener 2016
