Els rumors, les notícies falses, els intents d’intoxicació…, són inherents a qualsevol societat, però mai havien estat tant dominants i indestriables com ho són ara. Ens conformen. Antany, s’atribuïa la instal·lació de la rumorologia per sobre de la informació a una qüestió justament d’escassetat d’informació fonamentada i veraç. El món d’internet ha demostrat que això no és així, que, a major bombardeig d’impactes, més vulnerables ens tornem a la falsedat i la posveritat; resulta impossible desentranyar la veritat del que fal·laç entre tant de soroll ambiental. La nostra perplexitat i desorientació ens indueix a prendre partit més per qüestions emocionals que estrictament racionals. Internet i molt especialment les xarxes socials ens indueixen a tancar-nos en bombolles i a escoltar les opinions només de manera selectiva. Vivim en una caixa de ressonància que ens impulsa de manera inevitable a escoltar, creure i ampliar els rumors falsos que es difonen en el nostre entorn. És cert que en microsegons podem tenir informació veraç de contrast, però en la lògica de les xarxes, difícilment la veritat arriba a sobreposar-se a una mentida. Segons el Pew Reserch Institute, el 93% dels nord-americans creuen que els àrabs van destruir el World Trade Center, mentre que només el 11% dels kuwaitians pensa que els terroristes àrabs van ser-ne els autors.
Potser és el jurista nord-americà Cass Sunstein és qui millor ha sistematitzat com es produeix la creació i propagació de la rumorologia en el món de la Xarxa. El rumor neix i circula amb èxit en la mesura que hi hagi un brou de cultiu, unes conviccions prèvies dels que els accepten i els donen suport. Qui els origina ho sap. La progressió geomètrica de la difusió a internet fa la resta. És el fenomen de la viralitat. El rumor es difon en primer lloc en forma de “cascada social”. Si la majoria de la gent que coneixem el valida, nosaltres també ens inclinarem a creure-ho. Com menys sapiguem del tema, més predisposició a la creença. Internet és ideal per això. A Youtube els vídeos més populars atrauen cada vegada més l’atenció no perquè siguin bons sinó per populars. Típic efecte ramat.
Una segona manera de difusió del rumor és el que Sunstein anomena la “polarització de grups”. Quan es discuteix a les xarxes des de l’afinitat intel·lectual, la tendència és a extremar les posicions, mentre es rebutgen els arguments contraris sòlids per una propensió a la “assimilació tendenciosa”. Es nega tot allò que contradiguin les conviccions nostres i del “grup”. L’intercanvi d’informació en una mateixa línia intensifica les creences preexistents. Les nostres opinions s’enforteixen quan les corroboren i, com més s’enforteixen, tendeixen a tornar-se més extremes. També la preocupació de la gent per la seva reputació pot incrementar l’extremisme, ja que volem que es tingui una bona opinió de nosaltres, i no aparèixer com pusil·lànimes.
Es viu còmode en la ignorància. El mateix procés que crea informacions falses, les fa molt resistents a la correcció. Com més informació veraç en sentit contrari, més ens ancorem en el prejudici inicial. En el fons és un fenomen de “dissonància cognitiva”. Busquem i creiem la informació que ens dóna plaer, i evitem i rebutgem la qual trobem pertorbadora. També es posa en marxa un mecanisme de “cascada de conformisme”. Volem estar integrats en la nostra tribu digital i afirmar que creiem el que els altres creuen. Funciona el mecanisme clàssic de “espiral del silenci”. La majoria de la gent té una por natural a l’aïllament, i en manifestar opinions tracta d’identificar-se i després sumar-se a l’opinió majoritària, a la qual es denominarà “consens”. Qui principalment crea el consens són els mitjans de comunicació, els quals generen el clima d’opinió general que preval en un moment donat. Ens falsifiquem el coneixement a nosaltres mateixos per tal de no estar en desacord amb l’opinió de la massa i sentir-nos plenament integrats i valorats. Els animadors dels grups de whatsapp també fan aquesta funció estimuladora a la conformació del grup i d’una certa intimidació cap a la discrepància. Les xarxes socials més que llibertat, ens encasellen i proporcionen multitud de mecanismes d’inducció i control. Tendim a atrinxerar-nos en “veritats funcionals”, encara que siguin falses de manera molt evident.
