'El silenci del mar' és una obra curta, un relat sensible i exquisit que ens transporta a la França ocupada per les forces alemanyes, durant la Segona Guerra Mundial.
Ens trobem amb un nucli familiar format per un home d'edat avançada i la seva jove neboda que es veuen obligats a albergar com a hoste a un militar alemany de les forces d'ocupació. I el silenci no és del mar, és d'aquesta família, el silenci com a arma, com a mostra de resistència passiva davant uns fets que els venen imposats.
El militar s'allunya de l'estereotip de soldat nazi que acostumen a veure tant en literatura com en cinema: el nazi sàdic culte i amant de la música que gaudeix de l'òpera mentre tortura, si no una persona veritablement sensible.
Aquest personatge, cultivat i sensible que estima França i que amb gran horror per part seva descobreix que Alemanya no l'ha conquerit per amor a la cultura francesa i per millorar l'estat del país sinó —com sempre feien— per destruir-lo i aniquilar la seva cultura, acaba robant el cor de l'ancià i de la seva neboda.
I és aquest avi qui obre els ulls del seu hoste mostrant-li la classe de persones que són els seus companys: aquells soldats que semblen educats i sensibles, però que no són més que uns monstres. I quan s'adona de la cruel realitat, de l'engany que ha viscut, només fa el que per ell és la seva redempció: demanar un nou destí, 'cap a l'infern'.
El diàleg establert entre el vell i el soldat a les últimes pàgines —fins aleshores només hem vist monòlegs de l'alemany que mai tenen resposta— és d'una bellesa esfereïdora, d'una profunditat que dona, de cop, sentit a tot el que has llegit fins aleshores.
