L’individualisme entès com actitud bàsica de les persones, s’ha imposat. Més enllà d’allò polític o ideològic, la cultura del que és personal ha guanyat la partida tant a dreta com a esquerra. No sé si la tendència a l’individualisme és innata com afirmarien els pares del liberalisme i gran part dels defensors afamats de la major utilitat de l’egoisme individual respecte de pulsions col·laboratives. Més enllà del que diguessin Locke, Smith, Hayek o Popper, la veritat és que és una visió de la condició humana que ha triomfat tant a nivell doctrinari com de manera fàctica. Això ha esdevingut gairebé una estimació inqüestionable i absoluta en les darreres dècades, atès que es va aconseguir trencar amarres del capitalisme social, un capitalisme de “rostre humà” que s’havia imposat després de la Segona Guerra Mundial. La combinació de més de tres dècades d’hegemonia d’un liberalisme extrem en l’àmbit econòmic i polític, combinat amb el seu alter ego que és la tecnologia digital ens ha portat a allò que alguns analistes consideren una fase anarquista del capitalisme, ja que no hi hauria més regla que un instint desenfrenat d’enriquiment i de victòria individual. Qualsevol noció del col·lectiu hauria així quedat desplaçada i el lideratge tindria a veure amb els nous “cavallers errants” de la tecnologia computacional, que dirimeixen el seu regnat en batalles de guanyador únic, de tot o res. El capitalisme actual no proposa cap representació activa, sinó només el joc brutal i independent de l’economia entesa com la pulsió elemental de l’acumulació.
Des d’un punt de vista social, un dels efectes més evidents de la digitalització n’és l’existència d’una societat centrada en el “jo”. El procés d’individualització ha estat radical i s’ha desdibuixat el sentit de pertinença a la comunitat. L’espai, el treball o la família ja no defineixen gairebé res i el nostre cabal ve més vinculat a interessos, valors individuals o projectes personals. Hi ha certa tendència a la desaparició de la societat civil i resulta preocupant l’emergència d’un ciutadà desempoderat. Fer-se molt ric, sembla un dels pocs objectius que mereixen la pena, encara que resulti escassament plausible per a la majoria aconseguir-ho. L’individualisme deriva en solitud i aïllament. Les grans plataformes que ens permeten accedir a tot tipus de productes de manera immediata, com Uber o Amazon, per a persones aïllades, més o menys acomodades d’Occident. Per a Olivia Laing, les ciutats deixen de ser llocs de contacte i interacció entre gent diversa per convertir-se en llocs que semblen sales d’aïllament, espais on es tanquen els iguals amb els seus iguals.
Sols i connectats; és allò que caracteritza l’individualisme induït per una competència ferotge. El competidor sempre es converteix en contrincant mentre s’incrementa l’estat d’angoixa. L’entramat de xarxa s’articula al voltant d’espais individualitzats on cada subjecte està davant d’una pantalla. De fet, les pantalles en si estan pensades per a una sola persona. Espais productius que vists en perspectiva ens tornen la imatge d’una multitud de persones soles sempre connectades; solitud amb control i vigilància. Soledat i individualisme no són el mateix que abans de l’era d’internet. Ara hi ha la possibilitat d’aïllar-se sense sentir-se completament sol, cosa que es va normalitzant com una forma de vida social. Allò virtual suposa un control molt més gran, significa crear-se un món on hi ha un marge de postproducció per donar la millor versió de nosaltres mateixos, una imatge filtrada i millorada. El pitjor és que tothom sap que és falsari, purament irreal.
L’exercici ple dels drets polítics ha exigit sempre l’existència d’una ciutadania lliure i amb un accés adequat a la informació, però també amb el desenvolupament d’espais de sociabilitat i àmbits de deliberació, discussió i establiment de consensos. Democràcia, més que eleccions, és ciutadania informada i debat reflexiu. Les urnes són l’àmbit de culminació de la relació política, no l’origen ni l’únic aspecte constitutiu de la democràcia. Hem derivat, i encara sembla que no hem arribat al final, d’una evolució cap a la postpolítica. L’activitat política ha esdevingut una dimensió entre injuriada i poc considerada per una ciutadania, que o bé es desentén i la defuig, o bé serveix com a lloc on expressar les seves frustracions practicant el vot en negatiu. Una postpolítica en què el caràcter d’espectacle combinat amb la feblesa tant d’ideologies com de projectes de futur indueix a conformar una mena de teatre de varietats on els vincles de l’elector són més aviat tènues i canviants. La inconsistència de la nova ciutadania digital, com la capacitat de biaix i de control de les grans companyies tecnològiques, estan facilitant el triomf d’una democràcia iliberal.
