Això que anomenem trumpisme i que alguns com l’historiador Steven Forti ho qualifiquen com extrema dreta 2.0, no és un fenomen privatiu dels Estats Units, del Brasil de Bolsonaro o de la Hongria de Vicktor Orbán. Amb més o major intensitat emergeix a totes les democràcies occidentals. Discursos d’odi trufats de postveritats, argumentacions que indueixen a la polaritat i el conflicte, llenguatge, supremacisme, resignificació dels conceptes de llibertat i democràcia, perversió del llenguatge el qual esdevé excloent, performances activadores dels seguidors, predomini de l’emocionalitat, negació de la realitat…; tot si val per conformar un moviment de signe populista on allò patriòtic funciona com a explicació i confort de tots els malestars econòmics i socials. Un bàlsam en mans de xarlatans de fira, els quals resulten cada vegada més patètics en la mesura que gran part del país i del propi independentisme n’ha desconnectat. Són una rèmora per a tots, dificulten que el país recuperi del tot la normalitat superant fractures, que es miri endavant, i que tenen una cobertura mediàtica molt superior a la incidència o a l’interès real.
El viatge llampec de Clara Ponsatí a Barcelona, intentant reanimar les migrades forces del sector irredemptista n’és un exemple. Es planteja un retorn èpic que havia de provocar la mobilització popular i el suport d’Europa, i tot queda amb una concentració d’unes desenes de jubilats i un jutge que li diu que se’n vagi a casa. Ve a Barcelona quan sap, gràcies a les modificacions legals aconseguides per l’independentisme més realista, que no serà detinguda perquè el seu delicte és menor. De lo seu dir-ne “exili” és forçar molt el llenguatge. Tant els ciutadans de Barcelona com la presidenta del Parlament europeu passen d’ella. De la seva vinguda només va ser èpica la cobertura televisiva de la televisió pública catalana. Una escopetada de fira de l’estratègia de Puigdemont i de Gonzalo Boye, un tret a la línia de flotació del Junts més pragmàtic de Turull o bé de Xavier Trías. Ponsatí resulta un vers lliure de l’independentisme unilateralista i més enfilat a la muntanya. Acusa als líders d’haver anat de farol el 2017 i no tenir res preparat per una independència que, al seu parer, “requereix de morts”. Una figura dubtosa de la que sembla que ara es volen apropiar un sector minoritari, extrem i molt dretà, del secesionisme com és el fins ara fracassat moviment de Primàries. En realitat, tot era molt més senzill. Havia d’haver comparegut davant del jutge ja fa molt temps, com tots si hi som citats. Tot el demés, com canta La Lupe, és pur teatre.
La sentència judicial condemnatòria a Laura Borràs ha donant lloc a un altre momentum d’irrealitat. Condemna per haver trossejat contractes de l’administració i per falsedat en document públic. Des del primer moment s’ha embolicat amb la bandera i ho ha intentat portar al terreny de la persecució política, com un episodi més de lawfare. Menys el seu acrític club de fans, tot el món polític, independentista o no, li ha demanat que no arrossegui més la ja tocada reputació del Parlament pel fang i dimiteixi. Fa molt temps que, per la seva causa, la segona institució de Catalunya viu en la provisionalitat. Com que es nega a complir amb el codi ètic elemental de la política, forçarà a que s’hagi de modificar la normativa interna de la Cambra catalana i se la desposseeixi del càrrec. Se li ha acabat la política. Mentrestant, s’anirà passejant per platós i emissores de ràdio, a més de les xarxes, intentant generar conflicte i insuflar energia al estol de minvants seguidors. Un lideratge pervers que, a la manera de Trump, confonen el seu egocentrisme i l’excés de narcisisme amb el que necessita el país. Negarà la realitat, posarà en qüestió l’estat de dret tot erigint-se una perseguida que es passeja fent agitació amb bosses de Louis Vuitton. Resulta irònic que, per no ingressar a presó el seu advocat -també l’inefable Gonzalo Boye-, haurà de demanar l’indult al president Pedro Sánchez que té la prerrogativa d’atorgar-lo. Probablement quan les circumstàncies polítiques acompanyin se li concedirà. Bo serà que sigui així justament per desescalar determinades dinàmiques.
Tant per les accions de Ponsatí com en les de Borràs, és legítim de preguntar-se si aquest espectacle de tipus grotesc aporta o serveix d’alguna cosa al país. Crec que no.
