S’està configurant en la política espanyola un sector reaccionari que pot acabar essent majoritari, que fa de la xenofòbia i del rebuig a la immigració el seu cavall de batalla. Imitant els postulats ultradretans que hi ha a bona part dels països europeus, així com el trumpisme, criminalitzen els migrants presents a la nostra societat com també els contingents que van venint i així pal·liar les frustracions de, desgraciadament, una part de la societat que projecta en aquest tema la seva ràbia. Es tracta de buscar persones més febles de les que culpar dels mals propis, responsabilitzar-los de tota mena de pors i tot això embolcallat en un discurs profundament antipolític. L’arribada de població de fora com el resultat d’una gran conspiració per tal de “diluir” la nostra cultura i donar lloc a l’anomenada “gran substitució”. En el nostre cas, els magrebins serien els més mal considerats i pitjor tractats no només per un tema cultural, sinó de signe religiós. L’islam com a gran enemic de la nostra cristiandat. Una autèntica animalada. Hi ha qui ja es presenta públicament com a “islamòfoba” i no genera el rebuig unànime que es mereixeria un posicionament tan estúpid. Es pot pensar el que es vulgui de cultures i religions, i unes ens poden agradar més que altres, però el respecte hauria d’estar fora de tota discussió. En nom de tota religió, en un moment o altre, hi ha qui ha practicat la barbàrie més que no pas la cultura. Hauríem de distingir una cosa d’una altra.
A Espanya, la xenofòbia com a arma política va començar per ser una cosa minoritària de grupuscles d’extrema dreta. Fins que Vox, emparat amb el creixement d’aquesta tendència a nivell global no n’ha fet bandera i gairebé únic argument, la dreta tradicional ho havia obviat. El Partit Popular del “moderat” Feijoo, ho ha però anat incorporant cada vegada més oberta al seu discurs, sense preocupar-li l’abandó definitiu de la centralitat política. Qui marca la línia és Díaz Ayuso, i la seva estratègia és contenir a Vox a base d’ocupar el seu espai i utilitzar els seus arguments. Ara, el discurs que equipara emigració amb inseguretat ja s’utilitza de manera evident, així com demanar un desplegament de l’exèrcit a les fronteres per tal de convertir-les, quimèricament, en impermeables. Això anirà clarament a més. Els darrers temps s’ha sumat a aquesta estratègia i aquest llenguatge Junts, tot evidenciant un caràcter reaccionari i destructiu que hi ha qui fa temps que denuncia. Sembla que més que recuperar la moderació convergent, s’aposta per convertir-se en un grupuscle histèric que abona per tot allò que pugui desestabilitzar tant la política catalana com la espanyola. “O jo, o el caos” sembla definir la seva política actual Carles Puigdemont, tot obviant que una ciutadania desencantada, a través de les urnes, els ha desautoritzat per fer-se càrrec del futur del país.
El vot de Vox, PP i Junts que ha tombat una necessària modificació de la Llei d’Estrangeria que es plantejava al Congrés dels Diputats, dificultarà i molt afrontar el tracte i acollida als menors que arribin sense companyia – els anomenats menes-, així com establir una gestió de la migració de manera raonable i compartida. D’una sola tacada, tots tres grups han aprofitat per llençar un missatge als seus votants de ser portadors de polítiques intolerants i agressives respecte als nouvinguts alhora que donant a entendre que la majoria de govern de progrés està entre la debilitat i la fallida. Pel partit català, sembla que alinear-se amb els sectors més carques de la política espanyola no els provoca cap fàstic, tot semblant dibuixar una majoria que es pot bastir en un futur pròxim. Des de la llei d’amnistia, Junts no ha complert amb cap dels compromisos que, amb reciprocitat, havia signat, donant la raó a aquells que aleshores deien que amb Carles Puigdemont no es podia acordar res, que no era algú fiable. Hi ha qui dirà que és la rabieta que provoca veure que a Catalunya hi haurà pacte perquè governi Salvador Illa. El comportament actual, el discurs, de Míriam Nogueras i els seus a Madrid demostra abastament com és de necessari un canvi polític a Catalunya del que, ells, s’han autoexclòs.
