El Brexit i el resultat dels comicis espanyols aparentment tenen poc a veure. Un referèndum sobre la permanència o no a la Unió Europea a Gran Bretanya i la repetició d’unes eleccions legislatives a Espanya, responen a naturaleses ben diferents. Semblaria que només comparteixen una certa proximitat en el temps, ja que els resultats i els seus efectes signifiquen opcions contràries. L’aposta pel desconegut d’uns i la seva consegüent inestabilitat, mentre els altres han optat de manera majoritària pel què és conegut i estable. En realitat la resposta referendària britànica i el pas espanyol per les urnes ha tingut molt en comú entre el seu electorat majoritari i guanyador. El temor, la sensació d’inseguretat han tingut molt a veure en un context que ha abonat una mobilització generalitzada d’aquells que veuen el conservadorisme polític més estricte en un refugi contra les incerteses econòmiques, socials i polítiques que assetgen el nostre món. En ambdós casos, la tendència de vot no s’expressava en els sondejos previs i els resultats que es preveien eren ben bé uns altres. Una vegada més la diferència notòria entre l’opinió pública i l’opinió publicada. L’elector no expressa el seu estat d’ànim de manera pública perquè tem ser titllat de “poc correcte” però en el quarto fosc del col·legi electoral, dona sortida als seus malestars.
Que en un país i l’altre hagi anat a votar de manera força esbiaixada molt més la gent gran, de zones rurals i ciutats de menor dimensió i nivells de renda més aviat tirant a baixos, mentre s’ha sentit menys motivada a votar la població jove i urbana i les rendes mitjanes no només és força indicatiu, sinó que explica en part els resultats “inesperats” en un i altra lloc. El discurs antieuropeu ha calat a la Gran Bretanya més frustrada i més insatisfeta, encara que les raons i dades falsejades que els proporcionaven els impulsors del Brexit no se sostenien per enlloc. Era igual, ja que una part de la ciutadania volia afirmar el seu rebuig a les polítiques socials que creuen afavoreixen només a la immigració i afirmar no voler saber res de refugiats. La pulsió tancada, insolidària, xenòfoba i reaccionària en estat pur. El què han votat, justament no els portarà seguretats ni millorarà la seva situació. Els salts al buit no solen resultar solucions mai gaire adequades i, de fet, semblaria que una vegada vist el resultat final una part dels britànics es voldrien desdir de l’opció feta.
A Espanya, la por al canvi polític d’una certa profunditat el què ha fet és estimular el vot conservador. El context polític global incert insegur i inestable ha ajudat a la percepció d’haver d’optar per l’opció-refugi del Partit Popular i sembla evident que la recentíssima convulsió pel Brexit també hi ha fet el seu paper. S’ha demostrat de manera brutal com el vot dretà conviu bé amb la corrupció política i no la castiga a les urnes, mentre considera que la protecció davant la multitud de temors que ha de fer front prové d’aquells que han practicat les polítiques més antisocials en dècades i que mantenen uns nivells de precarietat i d’exclusió insòlits. Mentrestant la nova esquerra ha fracassat en relació a les expectatives que s’hi havia posat, segurament per errors propis que tenen a veure amb un excés d’arrogància, però sobretot per haver estat identificada com a extremada i perillosa no principalment pels contrincants conservadors, sinó per l’esquerra de tota la vida. Qui més ha fet per la derrota de Podemos ha estat el PSOE, estimulant amb les seves crítiques no el vot propi, sinó justament el vot més conservador. Evitar el sorpasso ha fet que per ells, aquesta sigui “una dolça derrota”. Per a una bona part de la ciutadania significarà, encara més, que s’aprofundirà en polítiques nefastes i fracassades.
