No es pot negar que a Catalunya s’ha fet i es fa molt per a la innovació política. En el marc de El Procés, res és el que sembla ni el que es diu té el significat que semblaria tenir. Com que gairebé tot és només llenguatge, se li donen als mots un sentit diferent al que tenien provocant un efecte en el que la separació entre la materialitat i la irrealitat esdevé pràcticament inexistent. De les consultes se’n diuen “referèndums”, de la part se’n diu el “tot”, als dirigents fugitius se’ls anomena “presidents legítims” o a les ocurrències “fer República”. Fruit de l’enfrontament entre les estratègies confrontades de l’independentisme el President de la trista figura ha afirmat que convoca eleccions perquè ja la legislatura no dóna més de sí. De fet, el que ja no dóna per esprémer més és la situació política grotesca que s’ha anat creant durant els darrers anys amb plantejaments i girs impossibles que han portat al desgovern i situar el país en un carreró gairebé sense sortida. Sobre el paper, convocar eleccions resulta senzill més enllà de si és més adequat o menys o bé si servirà de gran cosa en l’encallament actual en el que ens trobem. És una prerrogativa clara del President. Però aquí les coses no són tant nítides, ja que tenim un President per delegació d’un altre que diu ser-ho i que en l’espai polític català talla el bacallà des de fora. Tampoc queda gens clar quin és el partit del President o bé si en té. Convergència, PDCAT, JuntsxCat, La Crida, Tsunami… Ni els que formen part d’aquest món saben ja ben bé on passen i si militen o no enlloc i qui són els amics i els enemics. Les coses no podien ser fàcils i dins formulacions lògiques. Tot sembla una immensa humorada. Quim Torra diu convocar eleccions, aparentment per fer la punyeta a ERC i la seva estratègia aparentment més realista, però ho fa en diferit. Heus aquí la novetat i la pretesa punyeteria. En una compareixença esperpèntica, va dir que ho faria, però quan s’haguessin aprovat els pressupostos de Catalunya i així de pas poder anar a una campanya electoral després que els republicans s’hagin hagut de “mullar” en l’aprovació dels pressupostos de l’Estat i el “diàleg” pactat no hagi progressat adequadament.
Encara que es deu considerar un detall sense importància, el tema resulta una contradicció en els termes. Un pressupost públic no és un acte purament administratiu, és ni més ni menys que la materialització econòmica d’un projecte polític a desenvolupar pel Govern que els sotmet a aprovació. Votar els pressupostos i marxar, perquè es convoquin eleccions resulta un despropòsit, és com pensar que l’administració és alguna cosa neutra que pot funcionar en mode “pilot automàtic”. Resulta incomprensible i encara més que hi hagi des de fora que es presti a una actuació política tan burda, la blanquegi. Si no es pot governar, ja sigui perquè s’ha trencat la majoria de govern o bé perquè s’és incapaç, s’han de convocar eleccions perquè una nova majoria, la que sigui, faci un pressupost segons el seu projecte polític i el desenvolupi. La lògica democràtica és aquesta i no pas invertir els termes, el fer anar el carro davant dels bous. En realitat i en el context català actual, ni pressupostos, ni polítiques, ni la gestió tenen als ulls dels que ostenten el govern cap mena d’importància. Només hi ha una successió de gestos cap a la galeria de cara a captivar emocionalitats que entren en contradicció dins el que fins ara era el mateix camp d’activitat. Torra i Puigdemont no volen pagar la factura de passar com els que han desairat uns pressupostos que ERC ha venut com que eren seus i ja els tenia acordats amb altres grups i volen aconseguir, a més, posar en tensió la joguina del pacte d’investidura i la taula entre governs que han aconseguit els republicans. Joc de posicions per fer-se amb el “relat” de la situació i anar a unes eleccions al maig, abans de les quals ens esperen encara molts girs inesperats. Més que polítics, del que va sobrat el país és de saltimbanquis i de malabaristes. Els que ostenten el poder, sovint no tenen gaire més pretensió que continuar-lo ocupant. Ho va explicar bé Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardoen relació a les classes dominants a la Sicília de la seva època: de vegades cal canviar algunes coses per tal d’aconseguir que tot continuï bàsicament igual.
