A Catalunya, França sempre ha significat la gran referència. Més enllà dels Pirineus sempre hi hem vist la representació d’una Europa rica, culta, sofisticada i democràtica. Sense remuntar-nos molt lluny en la història, ha representat la font del racionalisme, de les idees il·lustrades, de les revolucions liberals i democràtiques i de les idees i les estructures polítiques modernes. França ha representat la llibertat, l’ideal a assolir, la principal font exterior de la nostra informació i les referències culturals fonamentals sobre el que hem estructurat la nostra visió del món. Encara que un país sense la grandesa d’antany, amb una certa declinació i cada vegada menys donats a estudiar el seu idioma, anar a França continua essent pels catalans viatjar cap el que voldríem ser, formar part d’una Europa més central i refinada que malgrat tractar-nos amb una certa arrogància i notar en les seves banlieues els símptomes de problemes profunds, tendim a imaginar com un entorn políticament més còmode que no pas el de l’Estat espanyol. És ben bé, que res acostuma a ser el que sembla.
Les properes eleccions franceses ens presenten un panorama que no és gaire encoratjador, ni pels francesos ni pels efectes que els seus resultats poden tenir sobre el futur europeu. En una primera volta electoral es dóna ja per descomptada la victòria de l’extrema dreta del Front Nacional, la qual s’ha anat assentant entre un electorat descontent amb la realitat socioeconòmica de bona part del país i que projecta el seu malestar amb les múltiples pobreses i amb la immigració tot donat suport a un discurs patriòtic, autoritari, excloent i antieuropeista. Marine Le Pen, llimant els aspectes més extrems del discurs que utilitzava el seu pare, ha aconseguit fer honorable i majoritari el seu plantejament entre els sectors socials que fa unes dècades votaven massivament a socialistes i comunistes. La malmesa classe obrera de sempre així com el nou precariat són la base social i electoral fonamental d’una dreta extrema que funciona com a model de tota mena de populismes conservadors europeus. L’únic dubte rau en sí aconseguirà guanyar en una segona volta, on probablement l’electorat pot concentrar el vot en l’altra alternativa. En molts aspectes, però, ja ha vençut. Ha aconseguit gairebé monopolitzar el debat polític i que una part dels contrincants incorporessin molts aspectes del seu discurs etnicista i primari.
Evidencia també la dinàmica electoral francesa com els partits tradicionals s’han desdibuixat en discurs i en suports. Tot i disposar d’un bon candidat, el Partit Socialista pràcticament sortirà dinamitat d’aquestes eleccions tant degut a la insuportable càrrega que suposa l’herència de François Hollande, com una extrema divisió interna que posa de manifest la profunda desorientació de la socialdemocràcia europea en relació a quin ha de ser el seu paper i a quins interessos ha de representar. A la dreta, els republicans difícilment jugaran cap paper en la segona volta, tenint en compte el plom les ales que la corrupció ha posat al seu candidat François Fillon. Amb un cert paral·lelisme amb Espanya, sembla que són els representants de la “nova política” els que estan en millors condicions per enfrontar-se a Le Pen a la segona volta. Macron és un candidat anomenat centrista, que prové de les files socialistes i que aporta indubtables arguments de renovació i regeneració política, però com en el cas del seu homònim espanyol, té un deix de projecte exclusivament personalista i un xic inconcret. Però és per a molts francesos el mal menor. Mélenchon representa una nova esquerra amb discurs radicalitzat i anticapitaista. La paradoxa és que si aquest passés a la segona volta, probablement facilitaria el triomf del Front Nacional, ja que difícilment el conservadorisme francès faria pinya amb un candidat tan allunyat de les seves posicions ideològiques. El futur de la Unió Europea i del projecte europeista es juga, i molt, en aquestes eleccions franceses.
