Estem davant una novel·la que biografia Lupe Marín, una dona realment única a partir de la vida de la qual Elena Poniatowska recrea el món de les avantguardes artístiques al Mèxic postrevolucionari, entre els anys vint y els anys cinquanta del segle passat. Un país en el que coexisteixen pobresa i endarreriment per un costat, amb cercles culturals i polítics avançats en els que l’expressió literària i artística radicalment contemporània hi excel·leix. El més conegut és sens dubte l’entorn del pintor muralista Diego Rivera, qui amb la seva potència creadora i humana va aconseguir aplegar no només una part important de la intel·lectualitat mexicana, sinó també poetes espanyols, surrealistes franceses o literats anglosaxons. Sens dubte no va ser algú menor la figura atractiva i inquietant de la pintora Frida Kahlo, la qual va ser sens dubte una de les referències vitals del muralista mexicà, tant donat a l’excés i a la dispersió. És el Mèxic DF del bonic i entranyable barri de Coyoacán amb la “casa blava” de Frida Kahlo i, gairebé a la cantonada, la casa que va ser el darrer refugi d’un Trotski que també va formar part d’aquest cercle durant un temps, i on va ser assassinat pel llarg braç de Josef Stalin. Ara hi resta la casa-museu.
Justament, la novel·la d’Elena Poniatowska centra el seu relat en una figura que podria semblar secundària en aquest entorn, però que no ho va ser, com es Lupe Marín, dona durant uns anys de Diego Rivera, però moltes més coses que això. Una dona d’una personalitat descomunal que més que talent artístic destaca per un instint salvatge i apassionat, per ser una gran seductora que va acabar regnant i esdevenint una referència en en aquest context d’ebullició cultural i de dinàmiques històriques incontrolables. Una dona notòriament feminista en una país i una cultura que es distingia pel seu masclisme. Va ser model del pintor, amant, esposa legal, mare de les seves filles, inspiració, estímul i, malgrat separar-se, còmplice i referència de Diego Rivera al llarg de tota la seva vida. Una dona primària, agressiva i violenta, però alhora intuïtiva, llesta, apassionada i generosa. Una personalitat torrencial que coneix de primera mà i és una referència indiscutible en aquest món.
A Dos veces única (Seixa Barral, 2016), l’escriptora francesa establerta a Mèxic, Elena Poniatowska, treu a Lupe Marín del seu relatiu anonimat i no pretén tant el situar-la al vell mig del món artístic i literari mexicà, com el de recrear-la i donar-nos a conèixer una vida tan singular i intensa, una dona poc corrent i inhabitual en aquells anys, que desafiava totes les normes establertes i que no deixava que ningú dictés sobre la seva vida. Va ser també la companya del poeta avantguardista i crític Jorge Cuesta, amb el qual va tenir una relació especialment dura i amb un final molt cru, per acabar tornar-se a moure a redós del muralista. Ambdós compartien ser dues potencies de la naturalesa que s’atreien de manera inevitable, alhora que es repel·lien. Un llibre intens i emocionant com ho és el personatge, documentat i detallat; en el que l’aspecte d’investigació biogràfica i la trama novel·lesca es barregen i es confonen de la millor manera possible.
