Els acords i pactes de govern entre el Partit Popular i Vox a molts ajuntaments i comunitats autònomes prefiguren l’onada del que ens pot venir a sobre a tot Espanya. Si això s’acaba per produir, la reculada política, la pèrdua de llibertats i drets socials serà de les que conformen una època. Entre altres coses, tornarem a l’exercici del nacionalcatolicisme que aquest país va patir durant dècades. La dreta hispànica, ja sempre difícil d’homologar amb el conservadorisme europeu pel manteniment dels seus vincles no totalment superats amb el franquisme i per la seva cultura més aviat rància, ha estat portada cap a l’extrem i a la vulneració de qualsevol signe de moderació, per l’emergència d’una extrema dreta que l’ha conduit cap a la radicalització. L’estratègia seguida els darrers anys de polarització extrema i de construcció de trinxera política tot negant legitimitat a l’esquerra governant, els ha portat a identificar-se amb aquesta versió estranya del espanyolisme més recalcitrant i de l’autoritarisme decimonònic. Els personatges que apareixen aquests dies agafant conselleries o bé presidint parlaments, semblen extrets del friquisme més estrany o d’una col·lecció de còmics. Toreros designats consellers de cultura, negacionistes de la ciència convertits en autoritat política, homòfobs confessos, qüestionadors públics de les llibertats, propagadors de les virtuts del franquisme… La normal alternança política en el govern a Espanya, amb la dinàmica i els vímets actuals, fa basarda. Cultura de l’odi, esperit de revenja i voluntat d’acabar amb els consensos bàsics que requereix qualsevol societat democràtica per funcionar. Certament, almenys fins ara, tenen la legitimitat democràtica per assolir el govern i fer acords allà on els vots els ho han fet possible. El sistema permet que fins i tot els que pretenen destruir-lo es presentin a les eleccions i, si es dona el cas, governin.
Es dirà, que aquesta extrema dreta que ja és entre nosaltres i que pot acabar per dominar el govern espanyol no és la dels europeus anys trenta, que ja no es presenta amb el braç aixecat, militaritzada, practicant la violència i amb la pretensió per substituïr el règim democràtic per una dictadura unipersonal. I certament, és així el postfeixisme. Les seves formes són diferents, la pràctica de la violència és únicament verbal i no qüestionen el sistema d’eleccions tot i que el pretenen buidar de les subtileses de la cultura democràtica que es basen en la tolerància, el respecte i el predomini de la veritat. La violència que practiquen a dia d’avui, és la desaparició dels serveis públics, la contribució al desmuntatge de l’Estat de benestar, fer polítiques que agreujaran de manera brutal la desigualtat social i el trencament de qualsevol mena de cohesió. Fan de la xenofòbia la seva bandera per enganxar i la seva promesa de recuperació dels valors (?) tradicionals la negació de qualsevol vestigi de modernitat i la limitació de les llibertats llargament treballades, recular dècades en relació a la cultura de la igualtat dels gèneres àmpliament assolida i assimilada. El vot a aquesta nova extrema dreta, ja sigui en la versió actual del Partit Popular o en la més pintoresca de Santiago Abascal, no té a veure amb el predomini entre la població espanyola del pensament més reaccionari. Certament hi ha les elits clàssiques amb esperit i ganes de recuperar la seva hegemonia econòmica social i cultural. El problema és l’existència de sectors socials amb tendència a l’exclusió que se senten humiliats i abandonats i ara expressen d’aquesta manera el seu malestar tot practicant un vot a la contra i, fins i tot, amb actitud gamberra.
Es dirà, amb raó, que aquest no és un fenomen específicament espanyol. Que això passa a Itàlia, França, Alemanya, als països de l’est i, també, als idealitzats països nòrdics. I és cert. La pèrdua de valors i cultura democràtics es produeixen a tot Occident. El sistema està en crisi. Les causes que tenen a veure amb dinàmiques econòmiques que potencien la desigualtat, la pobresa i el desarrelament social, són arreu. Com també el caràcter disgregador i mal gestionat del fenomen migratori. Ens hi juguem molt, però. La mobilització dels votants progressistes de tota mena de calat i èmfasi, caldria que fos general de cara el 23J. Ens hauríem de deixar, ni que fos per una vegada, de desencisos, escepticismes, desconfiances o mandres. Els que volem un país de progrés, amb les matisacions que es vulgui, som la majoria si som capaços de pronunciar-nos. La transcendència és molta per reforçar o debilitar l’espai comú europeu, però, especialment, per mantenir l’esperança en el futur i un cert nivell de dignitat.
