«[...] la SIDA és una malaltia amb un contingut que va més enllà d’allò mèdic des del moment que afecta la vida sexual, esdevé un assumpte moral.»
Que el món en què vivim es regeix per interessos econòmics, aquestes alçades de la pel·lícula ho sap tothom. Que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de la desgràcia de les classes socials més desfavorides i dels països més pobres i amb menys recursos econòmics no deixa de ser un secret a veus. Cal tenir una solidesa moral i uns valors molt en alça per no sucumbir als calés fàcils, el més senzill és tancar els ulls i mirar cap a un altre costat. La societat, tal com la coneixem avui dia, està podrida i no té remei, almenys no a curt termini i de manera fàcil.
Si a tot això li sumem que organismes de la importància i l'envergadura de la CIA o l’FBI entren a formar part d'una guerra bruta; que les administracions estatals poden estar implicades en el tràfic de drogues o els interessos de les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, capaços d'estendre una pandèmia a països del Tercer Món, a Àfrica, on la població té molt poques esperances de sortir indemne, voldrem pensar que estem davant d'una ficció fruit d'una ment perversa.
I sí, és cert que «Els àngels de Sóar» és una ficció, encara que us puc garantir que la ment pensant de perversa té més aviat poc. Jordi Pijoan, el que sí que té és una gran imaginació i moltes ganes de posar sobre la taula part dels grans mals que assolen la nostra societat. «Els àngels de Sóar» és fruit d'una àrdua i extensa investigació, tres anys de recerca intensa, que dóna com a fruit aquesta trama de ficció, basada en una sèrie de fets més que reals i moltes vegades esgarrifosos.
Pijoan estructura la novel·la en vuit blocs, cada un d'ells situat en un lloc de la geografia del nostre planeta. Així doncs partiren de Barcelona per aterrar a San Francisco d'on volaren a Haitíper tornar a la ciutat americana, encara que aquest cop ens servirà per viatjar pel cor de l'Àfrica; ens mourem per Montana i Salt Lake City com a representació de l'Amèrica més profunda i tornarem a la vella Europa: Ginebra, Munic per acabar de nou a Barcelona. Cada part ens aportarà les claus necessàries per anar entenent la trama i el que ens anirem trobant a mesura que avancem en ella.
Un narrador en primera persona, en veu de Miquel Garriga, un empresari català, serà l'encarregat de conduir-nos a través d'aquest llarg viatge al llarg de les quasi vuit-centes pàgines. Els seus companys seran en Garcés, un detectiu privat, i la Margarett Slott, germana de Charles Slott, oncle polític de Garriga. L'element que anirà unint cada una de les parts són els dietaris d'Slott, que Garrigatroba després de la seva mort.
Aquests tres personatges i la seva construcció són un dels punts forts de l'autor. Tots ells tenen una personalitat molt marcada, una manera d'actuar i entomar la vida molt seva; ben perfilats tant amb la manera d'actuar com la de parlar, es faran ben visibles a ulls del lector. Tanmateix l'autor també es valdrà de figures reals que contribuiran a donar més versemblança al seu relat.
L'altre punt fort és el llenguatge i la nodrida representació d'expressions molt nostres, —xarrupar un cafè, guillar, pesar figues, buidar el pap, endrapar, fer moixaines, badar boca, encaterinar-se...— que deixen ben palesa la plasticitat de la nostra llengua i les seves moltes variants.
I amb tots aquests ingredients, el que, segons en va explicar l’autor, en un principi estava estructurat per tenir unes dues-centes pàgines i viatjar de Barcelona a San Franciscoper tornar a la Ciutat Comtal, parlant d'una possible conspiració de fanàtics que es carregaven als gais, es va convertir en un fantàstic thriller, —que ens passeja per la història recent, els anys 70 i 80 i que ens apropa a les creences de L'Església dels Sants dels Últims Dies, de mà de la Margaret Slott— de quasi vuit-centes pàgines. On a més a més de tot el que he mencionat en paràgrafs anteriors no ens faltaran els elements de suspens i intriga com és la desaparició de dos cadàvers, el d'Slotti el del seu suposat amant, amb pocs dies de diferència. Tampoc faltaran els tocs d'humor, negre, i la ironia més fina.
No us deixeu acovardir per la seva llargària. «Els àngels de Sóar» és una novel·la de lectura pausada, per poder anar assimilant tota la informació que, al llarg de les seves pàgines, Jordi Pijoan ens dóna, però a la vegada és una lectura additiva que fa que el lector vagi devorant les seves planes per veure on acaba aquest llarg viatge — veurem que és molt més important el viatge interior de cada un dels protagonistes, que no pas el físic — d’aquest peculiar trio de personatges.
«La quotidianitat és un bon refugi pels mediocres» (pàg. 742)
